Un desgel amb massa línies vermelles
La trobada, ahir al Palau de la Generalitat, entre el president Carles Puigdemont i el líder del PSOE, Pedro Sánchez, desdramatitza l’enverinada relació Catalunya-Espanya. Feia temps que es trobava a faltar un gest així. Encara no podem parlar, ni de bon tros, d’un encarrilament polític del repte sobiranista català -les respostes efectives de Madrid segueixen produint-se només en el terreny judicial, a base de querelles-, però com a mínim, ni que sigui formalment, ahir el líder d’un dels dos grans partits espanyols es va atrevir a reunir-se amb el president català independentista. El tabú s’ha trencat. És cert que l’aproximació va coincidir amb una absurda competició al Congrés entre PP, PSOE i C’s per veure qui defensava amb més astúcia la unitat d’Espanya. Però, tanmateix, ahir Sánchez es va reunir amb Puigdemont, van parlar educadament i, ves per on, aquesta limitada aproximació no ha fet que Espanya es trenqués.
Dit això, l’incipient desgel no va passar de concretar-se en un diàleg sense concessions. Desgel sí, però amb moltes línies vermelles. Sánchez no va venir amb un missatge nou, més aviat va voler demostrar als seus i a Rajoy -que està políticament desaparegut però encara és president en funcions- que la fermesa no és incompatible amb l’educació. Sánchez no va deixar cap escletxa per al referèndum que li va reclamar Puigdemont com a resposta a la voluntat àmpliament majoritària dels ciutadans de Catalunya. El líder del PSOE va tornar a oferir una reforma constitucional que en cap cas preveu el dret a decidir. A hores d’ara, ni una reforma així ni una eventual millora del finançament semblen donar solució a la qüestió catalana. Així doncs, el canvi de to normalitza l’escenari, però no hi ha canvi en les posicions de fons. Ahir Sánchez va assajar de nou el rol de presidenciable que afronta els problemes de cara, però amb gestos no n’hi ha prou. I, al seu torn, Puigdemont també va poder mostrar la seva cara dialogant sense renunciar a seguir tirant endavant el full de ruta i a insistir en la necessitat imperiosa, democràtica, de deixar que els catalans decideixin el seu futur polític.
