Es pot cotitzar en una comunitat autònoma, tributar en una altra i fer servir els serveis públics d'una tercera. Conec el cas, per exemple, d'una persona que és resident efectiva a Valladolid; allà cotitza el seu despatx, allà treballa, obté la renda i la plusvàlua dels recursos que utilitza. Malgrat això, és resident fiscal a Madrid, on té un pis de propietat com a inversió i on va de tant en tant amb l’AVE. Sap què ha de fer per justificar-ho davant de l’Agència Tributària, per mostrar que habita almenys la meitat de l’any a la Comunitat de Madrid, ja que allà paga menys renda i patrimoni. Així, els costos dels serveis relatius a la seva activitat els suporta Castella i Lleó, i qui fa caixa és la Comunitat de Madrid. Però on té la residència administrativa autodeclarada és a Eivissa!, on viatja els estius i més d’un cap de setmana, perquè així es beneficia d’uns descomptes de transport que la seva contribució fiscal no ajuda a finançar. Essent resident administrativa a les Illes Balears, aquesta comunitat rep el finançament autonòmic corresponent, basat en la població empadronada. Per tant, la seva residència legal no és realment enlloc. No és on cotitza, a Valladolid: aquí no té ni metge de capçalera, tot i que si li cal hi accedeix per urgències com a ciutadà desplaçat. Tampoc no és on tributa, a Madrid, on, amb el que s’estalvia d'impostos, pot pagar-se la sanitat privada. I no és allà on se li financen els serveis públics, sinó a les Illes Balears, que reben per això un ingrés sense gairebé assumir cap cost, ja que, al cap i a la fi, la subvenció del transport la paga l’Estat! Com pot ser que estiguem instal·lats en aquesta disbauxa de residències reals, fiscals i administratives, sense un mínim creuament de dades ni responsabilitats identificables en el finançament d'un estat del benestar contra el qual moltes persones com la del cas esmentat practiquen el seu particular dúmping fiscal?
Tema a part és el comportament tributari d’artistes, creadors digitals i esportistes. Aquí les pràctiques varien. Els youtubers instal·lats a Andorra, amb un tipus màxim del 10%, o artistes que creen societats per gestionar el patrimoni, com la cantant Rosalía, són notícia, i aquest fet alimenta el debat públic. Els tribunals, a més, no sempre donen la raó a l'Agència Tributària. Dani Pedrosa, resident al Regne Unit i després a Suïssa, va ser acusat d’ocultar vincles emocionals amb Espanya, però l’Audiència Nacional li ha reconegut la residència a l’estranger i Hisenda li haurà de retornar quantitats milionàries. També Xabi Alonso va sostenir fins al Tribunal Suprem el seu criteri i va obtenir la plena absolució.
La qüestió de fons, en tot cas, és si és raonable el descontrol actual sobre on obté un la renda, on viu i on tributa. Ni els mateixos funcionaris tenen ja avui l’obligació de viure allà on exerceixen la funció pública que tenen encomanada! Certament, en el cas dels artistes i els esportistes, el fet que la fiscalitat no prevegi la singularitat de les seves activitats, que concentren els seus ingressos en un període molt breu de la seva vida laboral, és un incentiu per a determinades pràctiques. Però no en molts altres casos. I la llei ha de tenir una lògica que s’ha de complir, i en cap cas ha de beneficiar espavilats i aprofitats.
A tot això s’hi suma un element determinant: Espanya aplica uns tipus marginals de l’IRPF entre els més alts d’Europa, que poden superar el 47% en moltes comunitats autònomes i arribar fins al 50% en alguns territoris. Altres països propers mantenen tipus més moderats, com Portugal o Itàlia, o ofereixen règims especials per a professionals amb ingressos extraordinaris, com el sistema dels non-domiciled al Regne Unit o els programes de retorn del talent a Itàlia i Portugal. Aquest diferencial fa més atractiu el trasllat de la residència de certs contribuents. Ara bé, resulta incomprensible el dúmping fiscal que fan algunes comunitats dins de l'Estat. Els que critiquen que es faci des de fora d’Espanya contra Espanya, ho fan possible dins d'Espanya. Potser és que, per predicar el que no practica, la dreta té Cristóbal Montoro com el seu sant de referència.
En conclusió, l’optimització fiscal dins la llei no hauria de ser estigmatitzada ni convertida en una batalla mediàtica. Sí que cal advertir, però, dels riscos de crear estructures artificioses que poden acabar en processos penals i danys d’imatge irreversibles. El debat de fons és, per una banda, si el nostre sistema fiscal sap donar resposta a realitats professionals tan diferents. Només amb una fiscalitat més flexible i adaptada podrem mantenir el talent, reduir la conflictivitat i garantir una contribució equilibrada. Per altra banda, cal acabar amb les distorsions fiscals creades pel mateix sistema tributari territorial, respecte de les quals les decisions es regeixen més per la disbauxa tributària i administrativa que per la racionalitat econòmica, i de les quals són beneficiàries les classes més privilegiades, cosa que mostra la seva insolidaritat amb la resta de la població.
