Comencem per afirmar que el dia que els socis del Barça puguin tornar al Camp Nou enllestit el trobaran el millor estadi del món i s’oblidaran de tots els retards, els anys passats a Montjuïc i els sortejos per poder anar al Johan Cruyff o al Camp Nou a mitges, el dia que arribin. En això, no hi ha distincions: tothom té ganes de tornar a casa perquè com a casa enlloc, i quan hi tornes la il·lusió de la reestrena compensa les molèsties.
Al cap i a la fi, tothom sap que quan fas obres a casa mai no saps quan te les acaben. Però amb les obres del nou Camp Nou no estem parlant d’unes setmanes ni d’uns pocs mesos. Havia d’estar acabat per al novembre del 2024, per al començament de la segona volta de la passada Lliga, per als últims partits de la temporada 24/25, per al Gamper del 8 d’agost i per al quart partit de Lliga de la temporada del 25/26, i res d’això no ha passat.
O els constructors van entabanar la directiva o la directiva va creure que podia posar una pastanaga davant el soci i fer-lo passar amb raons, encara que perdés credibilitat a cada data anunciada i incomplerta, pensant que, total, el soci s’ho empassa tot mentre l’equip guanyi. Per això, tot compartint la il·lusió per una reobertura que sembla pròxima, estaria bé que el president del Barça demanés unes senzilles disculpes als socis tot admetent que les coses no han sortit com ha anat anunciat repetidament. Vivim en un món en què el poder ja no es disculpa mai perquè ho troba un senyal de debilitat, i tendeix a assenyalar enemics a tot arreu, sobretot a casa, per així tancar-se rodejat pel cercle d’incondicionals. Però en un club que es pretén democràtic, un mínim sentit de la responsabilitat en el rendiment de comptes obliga qui mana a sortir de la ficció edulcorada de la propaganda i entrar en el camp de la realitat.
