ABANSD’ARA
Opinió 22/01/2022

El que diu Menéndez Pidal sobre el català (1930)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús

SEBASTIÀ MONTFERRI 1930
2 min
El que diu Menéndez Pidal sobre el català (1930)

De l’entrevista a Ramon Menéndez Pidal (La Corunya, 1869- Madrid, 1968) signada a La Veu de Catalunya (26-III-1930) per un redactor ocasional, Sebastià Montferri. Menéndez Pidal, president de l’Academia Española, va ser convidat a visitar Catalunya amb altres signants del manifest en defensa del català que 108 intel·lectuals castellans elevaren al dictador Primo de Rivera el 1924.

[...]

Hem volgut copsar les impressions de Menéndez Pidal en una conversa planera, poc abans de deixar Barcelona aquest home il·lustre [...] Dúiem formulades tres o quatre preguntes. -Només? Només, o no menys?... El senyor Menéndez Pidal ha somrigut. […] -¿Quines coses heu vist, aquests dies, que us hagin afectat singularment? -He aprofitat força el temps (sense comptar el primer profit, que ha estat el d’assistir als actes de l’homenatge). Sens dubte, hi ha hagut un parell de coses que m’han impressionat de bo de bo. Vull dir l’Obra del Cançoner Popular i l’obra dels Grups Escolars de l’Ajuntament. -Què us semblen? -L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya m’ha plagut de veres. Em sembla una cosa esplèndida. Jo diria que és una de les col·leccions més notables del seu gènere. L’obra dels Grups Escolars m’ha fet una impressió excel·lent. Aquella Escola del Mar, per exemple, és una delícia. Però al costat d’aquesta impressió excel·lent n’he rebut una altra que em dol. Em refereixo a la manera com s’obliga a ensenyar a la mainada, és a dir a l’exclusió del català com a instrument d’ensenyament. Em sembla tan equivocat aquest procedir que, tan bon punt arribaré a Madrid, aniré a veure el ministre d’Instrucció Pública per a parlar-li d’aquest absurd pedagògic. En efecte: ¿com voleu que els nois aprenguin bé una cosa que se’ls ensenya valent-se d’un instrument no apte encara a la intel·ligència i a la comprensió infantil? Una lliçó de coses, una descripció, una narració, que no els sigui donada en llur parla materna ¿quina sèrie de dificultats no suposa a llur comprensió i, per tant, a llur instrucció i a llur educació? Em sembla, tot simplement, un absurd pedagògic pretendre elevar un noi a la coneixença de sigui el que sigui valent-se d’una cosa, com a instrument, que no coneix. Com em sembla absurd, també, i àdhuc podríem qualificar-ho de cruel, això que s’ha fet aquests últims anys a l’ensenyament de sordmuts, privant-los de l’ensenyament en català, amb la qual privació es troben que, després, a la vida corrent, pel carrer, per allà on sigui, no poden entendre res, per la senzilla raó que la llengua popular és el català. -La solució que creieu vós és... -El bilingüisme. Cal ensenyar a la mainada catalana en català... així com a la castellana en castellà! -Això des del punt de vista pedagògic, però des del punt de vista sentimental, ¿què us sembla el bandejament del català a les escoles? -Tot bandejament d’un idioma, en quant signifiqui imposició d’un altre, porta a resultats contraproduents. Provoca una reacció contra aquella llengua, en tant que “s’imposa”. Després pot costar anys d’esvair la prevenció engendrada. Cal inculcar i promoure la convivència, l’afecte al castellà; però, en una paraula : l’afecte és l’obra de l’afecte, no mai de la imposició.

stats