Dos nacionalismes

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsLa relativa precisió que tenen paraules com “socialisme, centralisme”, etc., no el té la paraula “nacionalisme”. De fet, ella recobreix conceptes, no solament diversos, de vegades contraris i tot. I ara no al·ludeixo la confusió, produïda només a Catalunya i per conveniències de política poc franca, entre “nacionalisme” i “regionalisme”, que hom ha emprat indiferentment. Aquesta confusió l’ha remarcada i l’ha envaïda prou bé Rovira i Virgili. Hi ha, però, una altra confusió, encara més perniciosa, per tal com és general a tot el llenguatge polític modern. “Nacionalisme” és nomenat el moviment d’un poble sotmès que lluita ideològicament, políticament o militarment per la seva llibertat o la seva integració. “Nacionalisme” és anomenat també, dintre un poble independent, el programa d’un partit polític que extremant totes les característiques de la seva nació pretén convertir-la en un alcaloide d’ella mateixa i imposar aquesta estructura dintre les màximes fronteres assolides. Cal, però, no confondre’ls. El nacionalisme català, per exemple, res no té a veure amb el nacionalisme francès de Maurras i Daudet. El nacionalisme del poble sotmès és un moviment de llibertat: de llibertat col·lectiva, per definició; i àdhuc de llibertat individual, per tal com en el poble sotmès l’home no és pròpiament “ciutadà” sinó “súbdit”, no tenint, com no té, el control del govern. D’altra banda, l’Estat opressor, mantenint-se per la força armada i la vulneració de les garanties constitucionals, ha d’ésser del tipus estat-policia. Les Repúbliques polaca i txecoslovaca són Estats molt més moderns i lliberals que l’antic imperi austrohongarès. Catalunya ho seria més, de moderna i lliberal, que Espanya, feudal i militarista. Tota una altra cosa és el nacionalisme xovinista. Fits els ulls en una època pretèrita de la història pàtria -la més gloriosa, naturalment- en pren totes les manifestacions com a símptomes, i per la restauració d’aquests símptomes està segur de restaurar aquella glòria. Així ataca ensems la llibertat individual i la llibertat col·lectiva. Ell no admet el lliure joc del pensament i de l’activitat política, per tal com el patriotisme és una religió amb uns dogmes dels quals ell, i ningú mes, en té el dipòsit, és reaccionari doncs; i ensems és imperialista. Si no gosa parlar de “castes” dins la societat, i s’acontenta d’unes “classes” prou tancades, en l’ordre exterior ja no té tants d’eufemístics miraments i diu ben clar que hi han jerarquies de pobles i de llengües, els uns amb el dret de comanar, els altres amb l’obligació d’obeir. [...] No hi ha dubte que un nacionalisme pot dur l’altre, com a Itàlia. En els darrers capítols de La nacionalitat catalana, l’obra mestra d’En Prat de la Riba, que tots venerem, hi apunta la idea imperialista. Sembla que la mateixa inèrcia de les coses hi porta: idees que comencen demanant tolerància acaben essent intolerants. Contra aquesta inèrcia, però, estarem amatents, quan vingui l’hora, els qui fem una norma d’aquelles paraules d’En Maragall: “Vigila, esperit, vigila, / no perdis mai el teu nord...”