Totes fan el mateix, i el seu Instagram és només això. Posen una cançó d’aquestes amb accent llatí (que es veu que són masclistes, però no ho puc jurar, perquè no entenc ni una paraula del que diuen) i elles en fan el playback. Un vídeo, un altre vídeo...
La primera que vaig veure –me la va ensenyar la meva filla– em va estranyar. Una noia fent playback d’una veu de noi? Però em va dir: “Ho fan totes!” I sí, de vegades, quan ens preguntem si alguna amiga del col·le a qui fa anys que no veiem deu estar molt canviada, la busquem a Instagram. I no falla. Allà la tenim, vestida del Barça, amb gorra d’esquiador, amb pantalons curts i top, fent veure que canta com aquest noi que no entenem.
De vegades, i per a major comprensió del missatge de la lletra, s’acompanyen d’attrezzo. És així que vaig entendre la paraula cuchillo. La noia en qüestió, que feia la interpretació a la cuina, va agafar-ne un, de ganivet (amb gran encert), per il·lustrar l’edificant i críptic missatge. Em va fer riure que, allà al darrere, hi havia el presumpte pare de l’artista, amb una mirada que no era, precisament, d’orgull.
Als meus temps, les drag queens es vestien de festa, es maquillaven i es posaven pestanyes postisses, i a les discoteques feien de Pantoja, de Mina, de Rocío Jurado, de Mónica Naranjo. En coneixia una que, quan sortia de l’espectacle, encara amb la roba posada i els talonarros, s’amagava i s’esperava que jo li demanés el taxi com si fos per a mi. Quan el cotxe s’aturava, hi entrava ella. Això era perquè tots els taxistes rondinaven amb els vestits, que deixaven el seient ple de lluentons.
Sempre m’ha fet riure molt qui fa veure que canta i no canta. Em sembla que és de les coses que em farien més vergonya del món.
