13/04/2023

El dret a ofendre de Toni Soler

3 min
Toni Soler durant l'emissió de l''Està passant'.

Fa mandra haver de tornar una vegada i una altra sobre els fonaments més bàsics de la llibertat d’expressió, ja sigui perquè als tribunals els agafa per perseguir titellaires o rapers o perquè alguns polítics o mitjans es posen en mode Torquemada per engegar croades contra expressions que consideren que afecten el seu bon nom, el decòrum de les institucions o les creences religioses. Esclar que, al mateix temps, cal admetre que es tracta d’un debat complex, que es fa en un terreny cada dia més làbil: l’abast de la llibertat d’expressió és, per definició, evolutiu, ja que depèn dels factors culturals del moment, i més difús com més diversa és la societat ideològicament. A més, sovint s’hi encreuen interessos polítics espuris, com en el cas de la polèmica amb l’Està passant de TV3.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Comencem pel principi. Com proclamen totes les declaracions de drets al món, qualsevol individu té dret a expressar lliurement les seves opinions, i això inclou el dret a difondre-les per qualsevol mitjà. En aquest sentit, seguint l’estela de la doctrina del Tribunal Suprem dels EUA a partir de la cèlebre primera esmena, a Europa, i més recentment a Espanya, la justícia ha anat caracteritzant aquest dret de forma àmplia, especialment en el discurs polític, no tant perquè es tracti d’un dret de llibertat, en el sentit de no haver de patir interferències de les autoritats (censura prèvia), sinó com a requisit del funcionament de l’estat democràtic, en la mesura que la llibertat d’expressió és condició necessària per exercir altres drets com la llibertat ideològica o la participació política. Per això aquest dret de drets comprèn no només la possibilitat d’emetre judicis de valor, sinó també de criticar o fer sàtira dels altres, encara que això pugui molestar, inquietar o disgustar, ja que així ho demana el pluralisme, la tolerància i l'esperit d'una societat oberta i democràtica.

En el dret a riure’s dels altres hi ha implícit el dret a sentir-se ofès. I ja se sap que un esquetx humorístic sobre religió és una activitat de risc, per dir-ho col·loquialment. En aquest sentit s’exclamava tímidament el mateix Toni Soler mentre la genial Judit Martín executava la controvertida paròdia de la Mare de Déu del Rocío. No sé d’on surt, com vaig sentir insistentment en una tertúlia radiofònica, que no existeix el dret a sentir-se ofès. O injuriat, o atacat en l’honor, quan algú profereix una expressió que no li agrada. Ben al contrari. Un acudit negre sobre algú que mor en circumstàncies violentes (Carrero Blanco, posem per cas) pot molestar els seus correligionaris i familiars. Igual que un sobre la Moreneta a TVE o TV3 pot pertorbar els sentiments religiosos d’alguns creients. Fins i tot una suada imitació de Los Morancos o una chirigota gaditana sobre la dicció o la idiosincràsia dels catalans pot ofendre alguns dels nostres conterranis. Una altra cosa és que el propòsit de l’emissor no sigui el d’ofendre, ni el d’escarnir ningú, com és lògic.

Així doncs, on són els límits, si n’hi ha? Com diu el vell axioma, tots els drets tenen els seus límits. El liberal Stuart Mill ja deia en parlar de la llibertat d’expressió que es tracta d’evitar que quan exercim la nostra llibertat d'expressió no acabem danyant la dels altres. Per això, el Tribunal d’Estrasburg ha declarat que la llibertat d'expressió pot ser sotmesa a certes restriccions o sancions previstes per la llei. Avui dia aquest perímetre el fixem en les denominades expressions d’odi, sobretot cap a col·lectius o minories vulnerables per raons d’ètnia (gitanos, jueus) o d’orientació sexual (LGTBI).

Per això, l'espai de protecció del molt citat article 510 del Codi Penal, que regula el delicte de provocació a la discriminació i a l'odi, no es pot estendre a meres expressions o idees que, simplement, “molestin, qüestionin, contradiguin, menyspreïn, neguin o ridiculitzin les idees o expressions d'un grup antagònic a l'emissor”, com ha dit fa pocs dies la sala penal del Tribunal Suprem en rebutjar la querella contra un senador de Compromís, Carles Mulet, per haver reivindicat la retirada de símbols religiosos de l’espai públic. Segons la sala, que presideix l’inefable Manuel Marchena, aquesta és l’essència, “ni més ni menys que de la mateixa democràcia”. Que és el mateix que han dit, per cert, els rectors de la nostra televisió pública quan han defensat la sàtira com a símptoma de qualitat democràtica.

Joan Ridao és professor de dret constitucional a la Universitat de Barcelona
stats