25/11/2015

El “dret penal de l’enemic”

4 min
El “dret penal de l’enemic”

A mitjans dels anys vuitanta, un dels catedràtics de dret penal de més prestigi, el professor alemany Günther Jakobs, va elaborar una interessant teoria denominada “el dret penal de l’enemic”, una tesi que va suscitar molts detractors entre la doctrina, però també molts defensors. En qualsevol cas, miraré d’explicar-ne els punts fonamentals.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Per al professor Jakobs hi ha dos tipus de dret penal, el del ciutadà i el de l’enemic. En el primer cas, cal esperar que el ciutadà exterioritzi una conducta delictiva abans d’imposar-li una pena; es tracta d’una reafirmació de l’estructura normativa de la societat. Pel que fa al “dret penal de l’enemic”, s’adreça a certs individus caracteritzats per la seva perillositat i persistència criminal, així com perquè porten un estil de vida procliu al delicte i al menyspreu de la vida en comunitat. Segons l’estudiós alemany, a aquest tipus de persones cal interceptar-les en un estadi previ i combatre’n la perillositat. Es considera que són individus que s’han apartat del rol de ciutadans i en conseqüència s’han convertit en “autèntics enemics”. Günther Jakobs sostenia que quan un ciutadà comet una vegada i una altra un delicte, previsiblement no modificarà el seu comportament, motiu pel qual no té gaire sentit que se li dediqui un tractament destinat a la seva rehabilitació. I és que a aquest tipus de delinqüents els faltaria “la fonamentació cognitiva de la seva fidelitat al dret”. Amb el pas del temps, aquest autor va reformular alguns dels seus plantejaments, però en essència va continuar defensant la necessitat d’un “dret penal de l’enemic”, la finalitat del qual hauria de ser la neutralització d’aquells individus que no ofereixen suficients garanties per ser tractats com a ciutadans.

El pensament de Jakobs té antecedents en la filosofia de Kant, quan aquest constatava que el delicte incapacita l’infractor per continuar sent ciutadà, però també en la de Plató o Protàgores, que proposaven l’exclusió dels incorregibles.

El “dret penal de l’enemic” respon a un model funcional en el qual el valor prioritari és l’estabilitat del sistema, cosa que el converteix en un instrument útil i eficient. Tanmateix, es corre el risc de tornar a situacions dictatorials del passat, com el cas del nazisme alemany, on va imperar el “dret d’autor”, que castigava conductes o maneres de ser que considerava perilloses en comptes de punir fets. Tampoc no sembla èticament correcta la identificació entre delinqüent i enemic, a banda que planteja uns quants dubtes: qui hauria de definir les característiques d’aquest “enemic”? Quins serien els límits d’aquest nou dret penal? S’adreçaria a un sector determinat? Quantes persones i per quins motius serien qualificades d’enemigues? En definitiva, ¿es podrien establir realment aquestes categories? Certament, aquesta teoria obliga en l’actualitat a una important reflexió, si bé portada a l’extrem no sembla gaire compatible amb un estat de dret.

En aquest sentit, si hi ha un fet que podríem dir que va marcar un punt d’inflexió és l’atac a les Torres Bessones l’11 de setembre del 2001. Va suposar una entrada al segle XXI en què l’equilibri entre llibertat i seguretat que tant havia costat d’assolir a la segona meitat del segle XX va fer inclinar novament la balança en favor de la seguretat. Algunes de les batalles lliurades en termes de garanties individuals i drets fonamentals van ser oblidades, va sorgir Guantánamo i tots vam acceptar algunes limitacions en benefici de la seguretat.

Els atemptats de Madrid el 2004 i de Londres el 2005 no van fer altra cosa que confirmar aquesta tendència, a mesura que anàvem coneixent el moviment jihadista i les seves repercussions. A la pràctica, molts països van legislar simbòlicament en la línia del “dret penal de l’enemic”. Aquest va ser el cas d’Espanya, que va crear nous tipus penals en temes de terrorisme com la punició del “llop solitari”, els delictes d’adoctrinament i ensinistrament, o d’enaltiment del terrorisme a través de les xarxes socials. Però també ho van fer altres països, com Mèxic durant el mandat de Vicente Calderón, que va fer sortir les forces armades a lluitar contra el narcotràfic. O la Patriot Act nord-americana, considerada la llei més estricta i contundent per lluitar contra el terrorisme i la delinqüència organitzada, i que per a alguns va significar la suspensió de determinats drets humans i llibertats civils.

No hi ha cap dubte que els atemptats de París ens portaran altra vegada a aquesta discussió, on ens trobarem que els arguments de la llibertat per sobre de la seguretat cada cop són més febles o, dit d’una altra manera, on la suposada il·legitimitat d’algunes decisions adquirirà una importància relativa enfront de la gravetat de la situació. No podem ficar al mateix sac, per descomptat, l’estat d’excepció decretat a França, precisament perquè és excepcional i té una vigència temporalment limitada. Però les incògnites segueixen latents: què passarà en el futur? ¿Com reformarem les lleis si ja hem dit que estem en guerra? I, en aquest sentit, ¿els riscos que imperi un “dret penal de l’enemic” són molt elevats?

Voldria afegir, finalment, una darrera reflexió. Un atac terrorista és, abans que res, un fet individual al qual ha de respondre, en primer lloc i de manera exclusiva, l’autor o els autors del delicte comès, i aquesta és una qüestió que mai no es pot oblidar ni justificar. Però també és un fet social que reflecteix els importants desequilibris i disfuncions d’aquella societat on es produeix, de manera que per més dur que sigui l’instrument penal, mai no podrà donar una resposta eficient per si sol. En el cas del jihadisme, en un futur no gaire llunyà probablement haurem d’acceptar una política criminal més controladora, sense que per això s’obviï la necessitat de treballar paral·lelament en favor d’una política social molt més integradora. No ho oblidem, i no caiguem en la temptació de creure que una política de segregació i aïllament resoldrà el problema.

stats