17/07/2021

El dret al silenci

2 min

Si algú del passat aterrés al nostre Primer Món se sorprendria de l’existència de drets. Els drets són un invent, una abstracció, que denuncia i objectiva les injustícies. D’aquí deu venir “No hi ha dret!” Que un infant no mengés prou, fa uns segles, era un atzar. Ens en podíem compadir i passar de llarg. Quan ho fem ara -i ho fem!- estem conculcant drets. Els nostres drets ens protegeixen; els dels altres, ens fan responsables (culpables). Els drets informen lleis, i les lleis penalitzen. Civilitzar-se passa per ampliar-los, però cada ampliació és un camp de batalla. Ho és, ara mateix, acceptar com a dona algú que neix amb penis. Ho va ser, no fa gaire, no haver de respirar fum de tabac en una classe. Ho serà, en el futur -vull creure-, el dret al silenci.

El vessant reaccionari el coneixem prou bé. Cada nou dret trepitja el que alguns consideren: “El meu dret”. El dret a menjar chuletón, a beure vi conduint o a bramar pel carrer a la matinada. “Cada dia més reprimits!”, diu l’energumen de torn. Sí, és intolerable que no el deixin cridar obscenitats a una adolescent. I de totes aquestes repressions, la que va lligada al dret al silenci, no només no avança sinó que retrocedeix. Ho pensava l’altre dia quan vam arribar, trencats de cames, al cim de Sant Jeroni, a Montserrat, i ens hi vam trobar uns joves estrangers que, amb altaveus portàtils, ens regalaven la seva música. Ens en vam haver d’allunyar per fer un pícnic amb certa pau. Estrangers o nadius, el meu passat excursionista no recorda que ningú pugés muntanyes amb altaveus a tot drap. I el pitjor és que si els dius res, ni entenen de què els parles. Igual com em deien intolerant si em negava a pujar en un ascensor amb dues persones fumant, ara em dirien intolerant si demanés, sisplau, que se’ns respecti el dret a sentir els ocells i el vent.

I no parlo de conductes individuals, sinó d’una deriva social que està anant a més. Una deriva que explica que ara moltes famílies agraeixin la reinstauració d’un toc de queda que els permetrà poder dormir unes nits deixant entrar la fresca. Respectar el dret a fer derrapades, al xumba-xumba, als crits, no és tolerància, és barbàrie. Ens fa pitjors a tots. Per incapacitat de conviure civilitzadament, hem fet del dret al silenci un privilegi de rics. En lloc de normalitzar el dret a una feina i un habitatge dignes que empenyin els més joves a independitzar-se i madurar quan toca, hem normalitzat que visquin atordits i eixordats, i acceptem que trepitgin el dret a descansar, i a llevar-se ben d’hora. Però l’horror al silenci és intergeneracional. No només al bar del poble et miren com un excèntric si goses dir que abaixin la tele que ningú mira, sinó que ni tan sols pots sopar a les terrasses dels restaurants romàntics sense música a un volum notable. És un problema social: de percepció i també d’addicció. El silenci no és sentit com a aire net, sinó com una inquietant amenaça. La vida interior i el soroll són enemics. La buidor espiritual i el silenci també ho deuen ser. Per això el dret al silenci, quan avanci, ens farà a tots una mica més persones.