10/02/2021

Dumbo (i Pablo Hasél)

4 min
Disponible en:

Dels molts relats interessants que té la història, n’hi ha un que sempre m'ha intrigat. Se situa al segle XVI i parla de la decoració pictòrica de la Capella Sixtina de Michelangelo Buonarroti. Com és conegut, l’obra representa escenes bíbliques, però per a l’època tenia un problema: hi havia massa nus, que van ser censurats amb uns ridículs vels que hi van ser 400 anys. Alguns encara hi són. Per al gust de l’època, igual que a Facebook o altres xarxes socials ara, els nus són inacceptables.

Ara trobem ridícula la decisió del papa Pius IV avalada pel Concili de Trento. Igual que ens esparvera que Galileu, uns anys més tard al segle XVII, estigués a punt de patir una horrible condemna per dir que la Terra gira al voltant del Sol. Qui el va condemnar no va demanar perdó fins al segle XX, quan no poques persones estan negant actualment que la Terra sigui rodona o que l’ésser humà sigui el resultat de l’evolució. També a la nostra època s’han destruït o cobert imatges per motius religiosos, i no puc negar que fa un xic de por fins i tot parlar-ne. Una tragèdia. Igual que per a mi ho va ser veure fa vint anys a Cuba com molta gent no s’atrevia a pronunciar el nom de Fidel Castro en veu alta, i quan s’hi referien feien un gest amb la mà a la barbeta simulant la seva barba.

Manifestació a Barcelona davant la Delegació del govern espanyol, el 30 de gener, contra l'empresonament de Pablo Hasél.

He fet tot aquest recompte per mostrar que, malauradament, en totes les èpoques se censuren paraules, pensaments o imatges. Em venen al cap les frases de l’immortal Ovidi Montllor, quan parlava de la gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català, que era exactament la mateixa a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense.

I tenia tota la raó, perquè quan algú afirma que no es pot expressar un pensament, el que vol és que no existeixi el pensament ni tan sols. Es pot coincidir amb aquestes persones en el fet que els pensaments contraris als drets fonamentals, com ara els masclistes, homòfobs o racistes, són rebutjables. Però la qüestió és veure com lluitar contra aquestes ideologies. Prohibir pronunciar certes paraules no és la manera, per molt que alguns creguin que han fet alguna cosa important imposant maneres de parlar. No són pioners, a més. Al franquisme, en cert moment, li va molestar que el conte de Perrault es digués en castellà “Caperucita Roja” i va proposar “Caperucita Encarnada”, com si la caputxeta hagués pogut ser comunista quan va ser creada al segle XVII. Novament ridícul i terrible, com quan alguns exaltats a la Guerra Civil van cremar imatges de sants pensant que així combatien el poder de l’Església. No manquen exemples arreu.

I continuaran. Ara Disney i altres plataformes han censurat Dumbo i altres històries perquè tenen continguts racistes, igual que també s’han posat en qüestió alguns contes de Tintín, o es va jutjar una pobra noia per fer un acudit de Carrero Blanco. O s’ha donat fama a cantants o poetes que mai n'haurien tingut per estrofes o tuits que podrien haver estat en qualsevol cançó que escoltàvem als vuitanta, època daurada, per cert, quan per fi tot va deixar de ser “chabacano”, “soez” o “irreverente” i vam poder començar a gaudir del cinema d’Almodóvar, Bigas Luna, les paròdies de Boadella o les lletres de Kortatu, Loquillo y los Trogloditas, Sex Pistols o Albert Pla, per posar alguns exemples, tot i que n'hi va haver dotzenes i l’art –i la llibertat– ho va agrair. Igual que la gent de l’època devia agrair que Manet pintés una dona nua al segle XIX, com ho va fer Botticelli al segle XV després d’un llarguíssim període de puritanisme insuportable, que no va dur enlloc més que a fer la humanitat més fosca al tenir menys llibertat. La llista és inacabable, i si hem de parlar d’homofòbia ens podríem referir a Oscar Wilde, exiliat a París per ser homosexual, mort en la indigència el 1900 als 46 anys. O Alan Turing, el descobridor de la intel·ligència artificial, mort als 41 anys el 1954 després de la mateixa acusació que Oscar Wilde. El seu decés continua sent una incògnita. Suïcidi, assassinat, tant és. Sense aquella acusació estúpida hauria viscut més anys de ciència profitosa. Si parlem de racisme no oblidin Mandela ni altres herois de la igualtat. I si es tracta de masclisme, no deixin de pensar en Mileva Maric. No la coneixen, oi? És la primera dona d’Albert Einstein. Facin una mica de recerca de la seva vida i hi trobaran un oblit masclista irreparable.

No podem esborrar el passat ni ho hem de fer. L’hem de conèixer i aprendre’n, a qualsevol edat. I rebutjar el que sigui contrari als drets fonamentals amb la cultura i la seva inherent persuasió, no amb la censura i la intolerància, que mai no han aconseguit res més que foscor. I molt menys amb la presó. Presó per parlar, cantar, compondre, per dir el que es pensa... Sí, parlo de Pablo Hasél.

Jordi Nieva-Fenoll és catedràtic de Dret Processal de la Universitat de Barcelona

stats