28/05/2022

El duopoli

3 min
El duopoli

Ha estat la típica setmana en què la vida política està escindida entre la malícia espanyola i la incompetència catalana. No vull dir que els espanyols no puguin ser també incompetents, ni els catalans també maliciosos. Però al final els uns, pel fet de ser més estat que nació, tendeixen al maquiavel·lisme; mentre que els altres, per ser més nació que estat, opten per les batalletes morals i estèrils, que no amaguen la seva impotència.

El més gros que ha passat és que a Madrid s’ha aprovat una llei de l’audiovisual que blinda el bé més preuat dels estats nació: la unitat de relat. El relat és una matèria molt més incontrolable que el territori o els fluxos financers. Però és tant o més important, perquè homogeneïtza l’imaginari col·lectiu. El relat es fabrica de moltes maneres, però l’audiovisual n’és un vehicle molt poderós; modela el present, revisa el passat i ens presenta al món. Doncs bé, per tirar endavant aquesta llei, el PSOE ha necessitat el suport del PP i enganyar novament els seus socis de govern (Podem) i del Parlament (ERC i Bildu). Una maniobra tan arriscada ha de tenir una bona justificació. Efectivament, el dos grans partits dinàstics s’han aliat per tal que la irrupció de múltiples emissors de contingut audiovisual no afecti la preeminència del duopoli que ostenten Mediaset i Atresmedia (amb la notable excepció de TV3, que resisteix com pot). El PSC, per cert, s’hi ha conformat amb aquesta reveladora frase del ministre Miquel Iceta: “En el pitjor dels casos no anirem enrere”.

Això, que és important a nivell econòmic (són molts, molts diners en joc) i a nivell, com dèiem, de relat, té també una transcendència política, perquè demostra que PP i PSOE són, també, un duopoli. Tenen un acord tàcit per impedir canvis sistèmics, i per bloquejar els seus respectius espantalls (Vox i l’independentisme català). El PSOE pot comptar amb el PP en els moments de la veritat, i no dubto que aquest acord tindrà reciprocitat si el PP arriba al govern, encara que pacti amb la ultradreta. Quan hi hagi eleccions i els socialistes ens tornin a advertir que arriba el PP, hem de recordar que el PP ja hi és, que hi ha estat sempre.

Per acabar-ho d’adobar, Sánchez s’ha ventilat l’escàndol de l’espionatge sense miraments i amb la promesa d’una dotació pressupostària més gran per al CNI. Ara només cal esperar que comencin a filtrar-se converses. El relat, el duopoli.

Davant dels fets consumats, i sense cap força real per evitar aquest desenllaç, els partits catalans s’han dedicat al seu passatemps favorit, que és tirar-se els plats pel cap. Els comuns i ERC van intentar negociar amb el PSOE, que els ha enganyat un cop més. Des de la tribuna d’espectadors, Junts i la CUP estan encantats de la vida amb aquesta humiliació, que confirma el seu escepticisme, abona la cacera del traïdor i dona ales a una visió fantasiosa de la política, resumida en aquesta frase del nou portaveu de Junts, Josep Rius: “Més Waterloo i menys Madrid”. Aquesta política del deliri és el que fa que Esquerra s’ho pensi dues vegades cada cop que té temptacions d’engegar el PSOE.

Sembla mentida, per cert, que Gabriel Rufián hagi caigut en la trampa de posar Puigdemont en el centre d’un imaginari tauler de joc ofenent Jaume Asens, alegrant el dia a Junts i incomodant el seus companys de files.

La contaminació acústica de divendres ha eixordat la celebració del primer any del govern català, del qual van fer un balanç endreçat, però poc alegre, Aragonès i Puigneró. La poca política que tenim a l’abast queda soterrada pels escarafalls, la demagògia i les baixes passions. Aquesta setmana és d’aquelles en què recomanaries a qualsevol que vulgui fer coses bones pel país que s’oblidi de la política. O que canviï de país.