Eduard Fontserè i Pere Vergés, barcelonins exemplars (1970)
Peces històriques
De l’article –traducció pròpia– de Nèstor Luján (Mataró, 1922 - Barcelona, 1995) publicat fa cinquanta-cinc anys en el setmanari 'Destino' (19-IX-1970) l’endemà de la mort –tal dia com avui– del meteoròleg, astrònom i sismòleg Eduard Fontserè (Barcelona, 1870-1970), impulsor de centres científics pioners. Deu dies abans havia mort el pedagog i poeta Pere Vergés (Barcelona, 1896-1970), director d’institucions docents innovadores: l’Escola del Mar, des del 1922, i la colònia d’estiu República d’Infants de Vilamar (Calafell). Aquest doble obituari del periodista Luján va ser una excepció en una premsa que no va estar atenta al traspàs d’aquestes dues rellevants personalitats catalanes.
Fa uns mesos Barcelona va celebrar els cent anys d’un dels seus fills més il·lustres, Eduard Fontserè Riba. En aquesta grata commemoració van participar tots els estaments ciutadans en un homenatge que poques vegades és possible realitzar: cent anys d’una vida fecunda vinculada a la ciutat, estretament lligada a molts aspectes sentimentals d’aquesta, d’una personalitat d’una qualitat intel·lectual i científica exemplar. Eduard Fontserè, doctor en ciències físiques i matemàtiques, catedràtic de geodèsia a la Universitat de Barcelona i després de mecànica racional, al costat de la seva obra científica, del seu eficaç i ininterromput magisteri, era per als barcelonins l’home que mesurava el nostre temps a través del rellotge del Servei Horari Oficial de l’Acadèmia de Ciències, a la Rambla barcelonina, i era símbol de l’exactitud. Va ser ell qui va fer possibles tots els estudis astronòmics des de l’Observatori Fabra i qui el 1922 va posar en marxa i va dirigir fins al 1939 el Servei Meteorològic de Catalunya, a partir de l’Estació Aerològica de Catalunya dotada per l’Institut d’Estudis Catalans. Aquests aspectes sentimentals, tan quotidians i preciosos, al costat de la seva indubtable eficàcia científica, impressionen els barcelonins, la gent del carrer, tothom que es preocupa de la vida i la història del seu país en el seu passat i en el seu present. [...] Gairebé en aquests mateixos dies en els quals desapareix aquest valor científic i aquest segur i ferm mestre, ha mort també un pedagog profundament vinculat a la ciutat: ens referim a Pere Vergés Farrés, promotor i director de l’Escola del Mar durant els anys que van del 1922 al 1967, any en el qual es va jubilar com a funcionari municipal tot i que no va abandonar mai la seva entrega a la pedagogia. Pere Vergés ha estat un model de mestres: “No acceptem l’escola com un fet estable sinó com una creació constant: per això la nostra posició davant d’aquesta cosa viva que es renova és la d’una vigilància constant, que vol dir sofriment i estar alerta”. En aquesta frase expressa tot el programa que va desenvolupar amb la seva gran sensibilitat al servei de les més nobles idees i amb una tenaç entrega i abnegació que ha de tenir, i té, eficaços continuadors. Eduard Fontserè i Pere Vergés van ser dues persones que van dedicar la seva existència a la nostra cultura amb una elegància espiritual només comparable a les seves qualitats com a mestres i a la seva noble qualitat de ciutadans conscients del seu deure, lleials a la seva vocació, generosos en la seva vida i en la seva obra.
