Educats en la violència
Acabem de passar el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones. Els dies internacionals de qualsevol cosa corren el risc d’esdevenir una commemoració institucional més, en què l’objectiu a protegir queda externalitzat a les institucions, que ja s’ocupen de penjar la pancarta, mentre nosaltres continuem ocupats en els nostres quefers. Però si cap violència pot ser reduïda a la rutina del calendari oficial, encara menys ho pot ser la violència contra les dones, perquè és tant com dir violència contra la meitat de la humanitat.
Això vol dir que milions de persones a tot el món creixen cada dia educades en la violència. Si obrim el focus —perquè la violència és una de sola (la del més fort) presentada en múltiples formes, com ara la guerra, la concentració de la riquesa, la negació del drets humans i dels mínims de seguretat material—, tota una generació està pujant educada en la violència, és a dir, en la crueltat com a forma habitual de relació entre les persones. Els telenotícies acostumen a ser una bona col·lecció d’exemples, amb les seves exhibicions diàries de destrucció i del llenguatge groller i obscè del poder.
El primer efecte devastador d’aquesta violència, tant si és explícita com si és latent, és la immunització davant la seva existència, que fa viure la vida sota la fal·laç condemna que això és el que hi ha i que no hi ha res a fer més enllà d’anar buscant un refugi propi.
No és veritat, esclar. Mireu la gent quan es troba per celebrar, reivindicar, compartir i col·laborar, i mireu la canalla quan descobreix que hi ha més món. Educats en la violència, hem desaprès a educar en la pau, la justícia i la fraternitat, i ja no diguem en l'espiritualitat. Mentre aquestes paraules sonin ingènues (com sonen ara), continuarem educant en la violència.
