15/10/2020

Altra vegada les dones a casa

3 min
Una perruquera treballant el primer dia de reobertura de negocis després del confinament

el 14 de març ens vam tancar a casa, i això va fer retrocedir les dones 60 anys enrere. Quedar-se a casa no és el mateix que tornar a casa, al món domèstic, a l'espai d'Hèstia, la deessa romana de la llar. Per als homes significava ser privats de manera temporal del seu espai públic i exterior. Per les dones era tornar a l'espai domèstic i reclòs, que tant ens havia costat abandonar.

La filòsofa feminista Amelia Valcárcel parlava en un llibre del 1994, titulat Sexo y filosofía. Sobre "mujer" y "poder", del parany que representa per a les dones la "temptació d'Hèstia", el risc d'escoltar la veu que crida les dones al foc ancestral i a la cura, al poder domèstic, el poder de la mà esquerra, de les ordres que no es noten, dels pessics de monja... És la temptació d'un espai arrecerat, aïllat dels perills i del brogit del món. I és cert que ha existit aquest poder domèstic femení, exercit a través d'un altre, d'un home. Però aquella dita popular, "les dones han manat sempre!", és una gran fal·làcia. Fa molt poc temps que les dones (algunes) manen i molt sovint ho fan com els homes, o sigui que avancem poc. El poder d'Hèstia és un fals poder, Valcárcel ho va dir clarament: "El poder d'Hèstia és mut", la seva veu no se sent més enllà de les parets de la llar.

La pandèmia ha tingut conseqüències devastadores per al treball de les dones. Feines feminitzades i precàries, com el treball domèstic per hores, en van ser les primeres víctimes. Els que les contractaven van agafar por d'obrir la porta al virus tenint a casa seva una dona que anava a altres cases i es desplaçava en transport públic. Moltes van ser acomiadades o posades en ERTOs no oficials. Això ha propiciat moltes situacions dramàtiques i algunes de gairebé còmiques enmig de la tragèdia: dones (i homes) professionals, amb un bon sou, que feia anys que no sabien on era l'escombra, han hagut d'esbrinar la utilitat d'uns estris –plomall, motxo, planxa– que ja no reconeixien. En altres feines feminitzades també s'ha vist un perillós retorn a paràmetres patriarcals. En algunes perruqueries grans, a l'hora de decidir qui tornava a la feina i qui es quedava en l'ERTO, un dels criteris ha estat si la dona tenia fills o no. Les mares s'han quedat a casa, les no mares han tornat a la feina. Evidentment, el que dic no és un estudi sociològic, és fruit de la meva observació personal i, per tant, limitada i esbiaixada.

Tot el que veig, però, confirma els meus recels: que es torna a recloure les dones a l'espai de la llar. Aquesta és una temptació de tots els avatars del patriarcat en temps de crisi. De fet, va ser sorprenent que no passés d'una manera significativa durant els anys 2008-2015. Potser el fet que fos l'economia masculina –bancs, empreses, fàbriques– el que es va enfonsar i no tant les feines més precàries de les dones –serveis, cura– va propiciar un efecte invers: els homes aturats es quedaven a casa i elles conservaven les seves tasques mal pagades i gens reconegudes. Ara la situació és la contrària: el teletreball ha tornat les dones a la llar d'Hèstia i les ha sobrecarregat amb dobles i triples jornades. Això és el que reflecteix un estudi del Financial Times que va recollir testimonis personals de dones que teletreballaven durant els primers mesos de la pandèmia. El fet que els dos membres de la parella treballessin a distància no va implicar, segons el que aquestes dones explicaven, cap canvi significatiu en els rols de gènere: les tasques domèstiques i de cura continuaven sent absolutament "cosa de dones", excepte anar a comprar i a llençar les escombraries, unes finestres a l'exterior molt preuades en temps de confinament, que exercien amb molt de gust els homes.

Quin és el gran perill de tot això? És obvi: que les dones tornin a l'acòsmia, aquella privació de món que Hannah Arendt va definir per explicar la situació dels jueus i Françoise Collin va reinterpretar per aplicar el concepte a la situació de les dones. Els rols de gènere en relació a les antinòmies interior/exterior i ocult/visible tornaran a funcionar implacablement. Les dones quedaran lluny dels centres de poder, un poder que de vegades és tan intangible com fer un cafè amb qui toca i quan toca. Tornarem, en versió postmoderna, als temps en què les nostres mares i àvies cosien a casa, pintaven soldadets de plom o feien sanefes als sobres de dol. Per evitar que tornin aquestes imatges de color sèpia cal que les dones siguin ben conscients dels paranys de la veu d'Hèstia –ara en forma de teletreball– i no renunciïn al món exterior, sempre més enriquidor que la llar de foc i el seu poder mut.