La força del costum

“Ja ve el tramvia”, mormola la dona del caminador amb un fil de veu. I la que l’acompanya s’exaspera. “Ai, mama! -crida-. Com vols que sigui el nostre tramvia si anem a Francesc Macià?” I encara afegeix: “Què hi posa, aquí, eh? Hi posa Francesc Macià?” I la mare mou el cap i mormola unes paraules que ja no sento, entre resignada i indiferent. Però la filla no calla. L’alliçona, li torna a explicar, molt irritada, que s’ha confós, que el tramvia que elles esperen va en l’altra direcció. Perquè en aquesta parada, que és la de TV3, sempre hi ha gent que torna de l’hospital. Van amb crosses, amb caminador; de vegades, en cadira de rodes. Si són joves i van sols solen telefonar als parents per explicar què ha dit el metge. Si són grans, els acompanya algú, que gairebé sempre és una filla.

Entren al tramvia i, a dins, hi ha una altra dona que acompanya la mare gran. Aquesta porta el peu embenat. S’asseuen totes dues als seients reservats per a persones amb “necessitats especials”. La filla li diu a la mare: “Mira, mama, el Condis. Aquí hi treballa la Sandra”. La mare, que va amb el braç enguixat, pregunta: “La Sandra? Però no treballa a Badalona, la Sandra?” La filla, llavors, toca l’ase. “Ai, mama! Em refereixo a la cadena! A la cadena! No dic que treballi aquí! És que de veritat, eh?” I deixa anar tot un reguitzell de frases en to agre.

Cada dia, en aquesta parada, veig filles que tracten així les mares velles. No és pas maldat, no és odi, és el pervers costum, el terrorífic pas del temps combinat amb la monstruosa confiança i el tràfec mèdic. Les tracten com nenes petites, però sense cap moixaina. Se senten poderoses i llestes explicant-los evidències o potser no se n’adonen i les han tractat sempre així. Estan exasperades i estan molt cansades de cuidar-les, potser de netejar-les. Cap somriure, cap mà pels cabells, cap broma. Per fer-ne aquestes dones haurien de poder-se pagar un cuidador. Però no poden.