Tot és més fàcil del que sembla

A tuiter una dona diu: “Hola, se m’ha enganxat un home al Camí de Sant Jaume i no sé com dir-li que vull anar sola, algun suggeriment?”

Ai, nena, tot fos això. No, cap suggeriment. Si no saps com dir-li que vols anar sola, no se’t pot donar cap suggeriment honest. Tret, esclar, que vulguis dir-li una mentida molt bèstia, com ara que se t’ha mort la mare, però això segur que ja ho has pensat tu, de manera que si escrius un tuit deu ser perquè et fa il·lusió que et comprenguem. A les curses, tot sovint, se t’enganxa algú o tu t’enganxes a algú. A mi, en general, quan faig activitats socials, com ara anar a dinar, a la piscina municipal, a una cursa, a un concert, ja m’està bé que hom em digui coses. Vaig anar amb quatre amigues a Montserrat a peu, amb la Unió Excursionista de Sant Cugat. Nosaltres volíem anar soles “a la nostra bola”, que es diu, però com que ens hi portaven (sense guies, encara estaríem donant voltes per Martorell) vam entendre que una mica d’interacció era desitjable i agradable. Ens vam fer fotos, vam compartir entrepans i una mica de conversa. Però també vam tenir temps per anar soles, enraonar de les nostres petites coses, admirar el paisatge i adquirir cervesa.

M’agrada la gent, les històries que té i que comparteix amb tu. També m’agrada estar sola, sense que ningú em digui res. En general, la humanitat sap endevinar si necessites o desitges una cosa o l’altra. I tu també saps endevinar-ho. Esclar que el món és ple de pesats, de gent que busca companyia, però si no ets dels que en volen donar, què fas fent el Camí de Sant Jaume? Ets cristià? He vist les estampides de pelegrins entrant a Santiago de Compostel·la. Què esperes d’aquest camí? Misticisme? Perquè, pel que vaig veient, tothom que el fa, a hores d’ara, el que vol és lligar.