27/01/2021

Encallats en el mateix entreteniment

2 min

Dimarts a la nit, La 1 va estrenar el seu nou late show setmanal, La noche D, presentat per l’actor Dani Rovira. El programa girarà entorn d’una temàtica concreta a cada emissió. El primer dia, per exemple, l’amor era el fil conductor. 

No és mala idea com a recurs per facilitar la cohesió del programa, que, en conjunt, resulta una mica eclèctic. Col·laboradors fixos (Antonio Resines, Lara Ruiz, Pepe Viyuela, Cristina Medina i David Perdomo) per fer seccions d’humor, una tertúlia distesa, entrevistes enllaunades i alguna actuació. El programa juga en alguns moments a crear un híbrid amb la ficció per treure partit del registre actoral de Dani Rovira. Però el resultat és d’un infantilisme que s’acaba fent pesat i llarg. I és que La noche D és l’enèsim exemple d’on ha quedat encallada la televisió d’una determinada generació de presentadors i guionistes.

Les característiques les podem resumir en aquests grans trets. 1) Metatelevisió egòlatra com a preliminar. L’estratègia insuportable del presentador que necessita fer una comedieta egocèntrica sobre el fet que li hagin encarregat un programa de televisió. Que si faig veure que vaig a una reunió del consell de TVE, que si fingeixo que em sento pressionat i que estic nerviós, que si vaig a demanar l’opinió d’altres estrelles de la tele... I entrem en un show metatelevisiu en què el presentador construeix un relat egocèntric sobre el seu propi drama d’haver de fer televisió. Fes el programa, noi, i deixa de mirar-te el melic. 2) Fer-se el tonto. Dani Rovira es va convertir en un altre presentador que s’ha de fer el tonto per semblar més graciós. Fer-ho quan ja tens més de 40 anys comença a provocar certa perplexitat. És un humor que no sap créixer ni madurar. Tenim carretades d’homes madurs que ens fan el teatret com si tinguessin el candor dels vint. 3) La fonètica com a part de la gràcia. Es potencia l’accent andalús, el gallec i l’argentí com a tret que potencia l’efecte humorístic. Més enllà d’això, es neutralitzen la resta d’identitats. Malgrat tot, humoristes i actors malden per adquirir un deix singular en la parla com a recurs per aconseguir una suposada naturalitat en l’actuació. 4) L’argot canallesc. Més enllà de la fonètica, hi ha un llenguatge que distingeix tota la comunitat de celebritats televisives. El “tío” com a crossa per interpel·lar l’interlocutor i fer notar a l’espectador que tots són amics. I l’abús de diminutius i augmentatius: “La aventurilla que nos pegamos, tío”, “Menudo programazo, tío”. 5) L’adulació entre famosos. El factor clau per sobreviure mediàticament. Quan s’interrelacionen entren en una mena d’èxtasi i no paren de rendir-se culte els uns als altres: “Es un lujazo tenerte, tío”, “Esto que me has dicho es un piropazo”, “Es un estrellón”, “Este tío es muy grande”.

La noche D és això. Com tants altres presentadors i programes. Tots tallats pel mateix patró, amb els mateixos vicis i idèntics recursos. Encallats en una immaduresa humorística i televisiva. Potser només és entreteniment, però és que fa vint anys que veiem el mateix. 

stats