Sempre dic que la participació dels autors als clubs de lectura que es fan a les biblioteques del país és una font d’alegria, de comunicació amb els lectors i, a més, la majoria de vegades aquestes trobades també són un lloc per escoltar bones reflexions sobre el món de la lectura.
Aquesta setmana he estat a Gavà, en un club de lectura matinal ple a vessar de grans lectors —i lectors grans—, amb una majoria abassegadora, com sempre, de dones.
Durant la xerrada hem sortit a parlar de tot allò que la lectura aporta a les nostres vides i, inevitablement, hem anat a parar a la preocupant disminució de l’hàbit de la lectura a la nostra societat, especialment entre els més joves.
Una de les participants ha explicat —després d’advertir que “tinc molts i molts anys”— que llegeix des de molt joveneta. Era una dona de cabell blanc i somriure amable, pulcrament vestida, que acaronava el llibre que tenia a la falda amb unes mans petites d’ungles ben cuidades. Ens ha confessat que ella va descobrir la companyia que li feia la lectura quan, amb tretze anys, va perdre la mare. “Com que ja no tenia pare —ha afegit—, em van enviar a passar el dol a casa d’uns cosins germans del meu pare”. L’he interrompuda per preguntar-li si tenia germans: “No, soc filla única”. El cor se m’ha encongit una mica. Ella ha continuat la narració: “A casa d’aquests parents hi havia dues noies una mica més grans que jo i, quan elles marxaven a escola, aquells primers dies, jo em quedava sola a la seva habitació, que era plena de llibres”. Torno a sentir com el cor se m’empetiteix encara una mica més. Imagino aquella nena òrfena i sense germans, mirant de combatre l’aclaparadora solitud a les pàgines d’un llibre de la col·lecció de Celia, d’Elena Fortún (que tanta companyia m’havien fet a mi anys després). La senyora del cabell blanc conclou: “És molt important tenir llibres a l’abast i haver crescut en un ambient adequat per esdevenir una bona lectora”.
Una altra companya de tertúlia, una mica més jove i més enèrgica, amb mitja melena de color gris, demana la paraula i matisa les paraules que acabem d’escoltar: “A casa meva no hi havia entrat mai un llibre i jo no vaig parar de plorar i suplicar fins que els meus pares em van apuntar a la biblioteca”. Somric. La bibliotecària somriu. La protagonista somriu i continua: “No sé per què, em vaig aficionar a les novel·les de l’Oeste”. Ho diu així, Oeste, en castellà, com es deia. I deixa anar un afegitó que m’eixampla el cor encongit: “En aquell moment vaig descobrir que jo era, i seria, una rebel, perquè tots els meus amics anaven amb els vaqueros i jo, en canvi, em posava a favor dels indis”. Llavors la dona amplia el somriure i diu: “Jo era el joven búfalo”. Meravellós.
I, finalment, una tercera lectora, més jove, demana la paraula per assenyalar que, actualment, amb el ritme de vida que portem, la lectura cal que ens atrapi, que ens mantingui enganxats i desitjant trobar el moment per llegir. Al cap i a la fi, penso, és exactament el mecanisme que fan servir els guionistes de les sèries per fer-nos veure un capítol rere l’altre.
Només em sap greu que en aquesta —i tantes altres— trobades no hi participi gent jove, adolescents, infants. Potser seria més eficaç sentir aquests raonaments que alguns plans de lectura.
