L’ètica s’ocupa dels principis morals que governen el comportament d’una persona i la manera com actua. En la majoria de civilitzacions, l’ètica ha anat molt lligada a les diferents religions, que donen pautes de comportament a llurs fidels i prescriuen allò que està bé i allò que està malament.
En la civilització occidental, existeix també una ètica filosòfica, almenys des de Plató i d’Aristòtil, que van proposar l’ètica de la virtut, la qual va influir en l’ètica cristiana. La felicitat en el sentit de la vida bona s’associa a la pràctica de les virtuts (saviesa, enteniment, coratge, temperància i justícia). Ja al segle XVIII, Kant va proposar una ètica del deure, basada en el principi racional de l’imperatiu categòric: per saber si una acció és bona, imagina’t que la fa tothom; si el resultat és bo, l’acció és bona; altrament, no ho és. L’ètica utilitarista fou proposada per Mill al segle XIX. Una acció és més o menys bona segons el seu grau d’utilitat, és a dir, segons la “quantitat total” de felicitat que genera, en el sentit de benestar per al més gran nombre. Al segle XX, Habermas i Apel critiquen l’individualisme de l’ètica de Kant i de les ètiques precedents i formulen l’ètica del discurs. Proposen que es discuteixi en el marc de la comunitat social el que és bo i cal fer. Les nostres societats democràtiques funcionen bastant segons l’ètica del discurs: el divorci, l’avortament o l’eutanàsia han passat a veure’s bé perquè així ho ha considerat una majoria social o política. Tanmateix, els mateixos proponents d’aquesta ètica van reconèixer que hi ha principis morals que han de quedar fora del debat: per exemple, exterminar una minoria dins d’un estat és incorrecte per molt que la majoria social ho vegi bé (recordem l’Holocaust o Gaza).
En la nostra època, les xarxes socials han fet palesa una nova limitació de l’ètica del discurs. En comptes d’un debat que impliqui tot el cos social (d’un país o d’un territori), hi ha un munt de debats paral·lels en petites comunitats o bombolles cadascuna de les quals discuteix i acorda pel seu compte allò que és bo i allò que és dolent. Això augmenta la polarització ètica fins a nivells que ja no poden ser representats pel joc democràtic dels partits polítics. La tolerància i, per què no dir-ho, el relativisme moral imperant (cadascú té la seva veritat, etc.) han servit per anar tirant, de moment. Ara bé, sense uns consensos bàsics sobre el que està bé i el que està malament, la societat esdevé inestable.
Per si aclarir-nos entre els humans no fos prou complicat, la intel·ligència artificial (IA) encara fa més punyent el repte ètic. Com podem ensenyar a les màquines una cosa en la qual no ens posem d’acord? Recentment, Geoffrey Hinton, premi Nobel i un dels pares de la IA actual, alerta que la IA pot acabar amb la humanitat si no es regula urgentment i adequada. Cal trobar una ètica no tan sols acceptable per a tots els humans, sinó també prou clara, operativa i global per poder-la implantar en la IA avançada –que governa els xatbots (com el ChatGPT i altres), els robots, els cotxes autònoms, l’armament autònom letal, el control de la desinformació, etc.– i en la cada cop més versemblant superintel·ligència artificial –una intel·ligència artificial general que sobrepassaria la dels humans més brillants.
Com ho tenim? La bona notícia és que hi ha consciència del problema. La mala notícia és que han proliferat els codis ètics que s’ignoren mútuament i que són bastant genèrics i difícils d’implantar en el codi informàtic. Floridi i Cowls van proposar cinc principis força coneguts: beneficència (fer el bé), no-maleficència (no fer el mal), autonomia, justícia i explicabilitat. En canvi, les recomanacions de la UE per a una IA confiable proposen set principis diferents: agència humana i supervisió, robustesa i seguretat, privadesa, transparència, no-discriminació i equitat, benestar social i ambiental, i responsabilitat. I encara hi ha moltes altres organitzacions que han proposat llurs principis, incloent-hi l’OCDE, la Unesco i l’IEEE. Si no fos que el tema és seriós, recordaria el gag de Groucho Marx: “Aquests són els meus principis; si no li agraden, en tinc uns altres”. En el terreny legal, la UE és l’únic gran bloc que ha regulat la IA per protegir el ciutadà, mentre que els EUA i la Xina, molt més forts tecnològicament, se n’han abstingut. Com a resultat, els principis ètics de la IA que impulsen les grans companyies estatunidenques i xineses són tan boirosos i “marxistes” (de Groucho) com els que ens guien als humans. Una bona via seria recuperar el consens regulador sobre la IA responsable que hi havia entre la UE i els EUA durant la presidència Biden, i maldar per afegir-hi la Xina, sobre la base d’una ètica global com la Weltethos promoguda per Hans Küng i els seus deixebles.
