Edició
Idioma
Dossier

L'angoixa del flux infinit

Obra de l'artista.
Obra de l'artista. ANTONI MUNTADAS
Joan Burdeus
27/09/2025
Crític cultural
3 min
Dossier Antoni Muntadas: la construcció de la por 13 articles

El filòsof Martin Heidegger va produir una distinció molt fèrtil entre por i angoixa que és plenament vigent. La por té sempre un objecte concret que amenaça la realització dels nostres projectes (i aquí "projectes" pot voler dir, simplement continuar viu); en canvi, l'angoixa no té cap objecte concret, perquè és justament la impossibilitat d'implicar-se emocionalment en cap projecte, el neguit que es manifesta quan ens adonem que no hi ha una fonamentació última darrere de res i estem sols davant del precipici de l'elecció lliure. Què és més propi d'internet: la por o l'angoixa?

D'entrada, l'internet tal com està dissenyat avui, propietat d'empreses privades i impulsat per la lògica dels algoritmes, sembla l'imperi perfecte per a la por. Com que la millor manera de captar l'atenció i, per tant, generar diners, és exposar-nos a impactes emocionals, i com que els algoritmes són insuperables detectant què ens atrapa i què no, internet desencadena una cursa d'armes sense aturador. És la multiplicació exponencial d'un problema polític que ja coneixem des dels clàssics, que és la sublimitat de les imatges. El primer de parlar del sublim va ser el filòsof del segle XVIII Edmund Burke, que posava com a exemple les execucions públiques. El problema, deia Burke, és que aquesta mena d'escenificacions són tan impactants que generen "una barreja de por i fascinació" que va més enllà del fet empíric que documenta la imatge. Així, Burke explica com el poder utilitza les imatges sublims per curtcircuitar la nostra capacitat d'anàlisi racional dels fets i generar confusió i submissió. Des de Burke fins a l'anàlisi de Susan Sontag de com la Guerra del Golf va ser televisada que sabem que hem de sospitar del poder de manipulació de les imatges fortes.

Ara bé, l'altra característica de l'internet actual és la seva manca radical de context i credibilitat. El que és propi de Twitter, TikTok i Instagram és que un vídeo corprenedor de Gaza t'apareix al costat de la fotografia d'un gatet, que després ve seguida d'una nota de la comunitat que t'avisa que una imatge que et va agradar ahir resulta que havia estat generada amb la intel·ligència artificial, i tot plegat en un mar de comptes anònims. Vist així, internet s'assembla molt més a un infern d'angoixa heideggeriana en què sembla que res té fonament últim i només podem sotmetre'ns a un estat de desconfiança i apatia. I aquesta ha estat també una crítica tradicional dels estudiosos dels mitjans ja des de la ràdio i la televisió: la dificultat de jutjar què importa i què no quan ens saturen impactes sense context. Abandonar-se al flux infinit que ens subministren els nostres mòbils és una via ràpida per a una crisi d'angoixa.

Segons Heidegger, no tot en l'angoixa és negatiu. Justament perquè el sentiment ens sobrevé com una ruptura amb la implicació quotidiana amb les coses, el filòsof ens diu que l'angoixa té la capacitat de despertar-nos davant la nostra llibertat i responsabilitat ineludibles. I a mi em sembla que, en el món de les pantalles, després d'uns anys en què el bombardeig d'imatges sublims ens ha mantingut esporuguits i en xoc, ara estem entrant en un episodi d'angoixa i desencantament que està movent molta gent, especialment els mateixos joves que fins ara hi estaven totalment atrapats, cap al convenciment que alguna cosa falla en l'internet actual. L'internet angoixant està sotjat d'un dolor latent i trist, però hi ha una lucidesa crítica que no teníem en la fase de l'idil·li, com si cada cop hi hagués més implicació en la nostra percepció, que diria Antoni Muntadas.

Dossier Antoni Muntadas: la construcció de la por 13 articles
stats