Entorn de Schönberg (1932)
Peces històriques
De l’article de Frederic Lliurat (Barcelona, 1876-1956) a 'Revista Musical Catalana' (V-1932) arran de l’estada a Barcelona ara fa noranta-dos anys d’Arnold Schönberg (Viena, 1874 - Los Angeles, 1951), compositor i teòric de la música de qui enguany s’escau el 150è aniversari del naixement. Als anys 1930, Frederic Lliurat, crític i també teòric musical, era redactor en cap de 'Revista Musical Catalana' i col·laborava en diversos diaris catalans i forans (com 'Le Monde Musical', de París) després que una lesió a la mà l’apartés de la seva carrera de pianista amb projecció internacional.
Ja fa anys que les gestes d’Arnold Schönberg són discutides. Aquest home profundament inquiet, somniador de mons sonors absolutament nous, aquest diguem-ne explorador de regions poc o gens conegudes, ha plantejat, en efecte, més d’un problema. Schönberg és, realment, un innovador, un sembrador de nous delers, un cercador de possibilitats noves. I voldríem avui parlar de l’autor de Pierrot lunaire. Car, després d’haver agitat, amb les seves gestes, el món musical dels grans centres d’arreu, Schönberg agita ara, amb les seves obres i amb la seva presència, el nostre modest món musical (Schönberg és, en efecte, hoste de la ciutat de Barcelona i ens honora amb la seva presència). Sí, parlem de Schönberg amb un mica de serenitat. Cal fer, d’antuvi, un aclariment: la personalitat de Schönberg és un xic complexa. Millor dit encara: musicalment parlant, Schönberg ha canviat ja tres vegades d’estil. I talment com es parla dels tres estils de Beethoven, els schönbergians accepten ja l’existència de tres estils de Schönberg. En començar a escriure música, l’estil de Schönberg era, podríem dir, normal, tradicional. Són obres representatives del seu primer estil: Nit transfigurada, Pel·leas i Melisanda, Gurrelieder, etc. Exterioritzen el segon estil de Schönberg les següents produccions: Melodia per a orquestra, Quartet, etc. I apareix, en fi, el tercer i darrer estil de Schönberg, que representa (o vol representar, sembla) una ruptura completa amb el sistema harmònic i melòdic emprat fins al moment actual. Schönberg se serveix ja de la seva nova escriptura en les següents obres: Llibre dels jardins suspesos, Espera, La mà feliç, L’escala de Jacob, Pierrot lunaire, Sis obretes per a piano, etc. Ara bé: amb les seves obres normals, tradicionals, Schönberg no aconseguí imposar-se. Les obres esmentades revelen, amb tot, l’existència d’un músic extremadament expert. Les produccions que ara ens ocupen són, però, generalment impersonals, malgrat els elements ja schönbergians que hom hi descobreix. La personalitat de l’autor de Pel·leas i Melisanda no és, per tant, ni prou clara ni prou ferma per a obrir-se pas. Afegirem el següent: a judicar per les obres que coneixem, representatives del primer i el segon estils de Schönberg, la personalitat del músic vienès té menys relleu que la de Bruckner (el d’algun temps lent de les seves simfonies), per exemple, o la de Mahler (la seva IV simfonia, rica de substància i de musicalitat), o la de Ricard Strauss, o la de Debussy, o la de Stravinsky. És, doncs, amb les obres representatives del seu darrer estil que Schönberg ha cridat l’atenció. I és a partir de la creació i de l’execució de les susdites obres que han sorgit, entorn de Schönberg, admiradors, seguidors... i detractors. [...] Més que la bellesa, que l’encís de les darreres creacions de Schönberg, ens ha sobtat fins ara –ho confessem– llur “escriptura”. I tractant-se d’ell admirem, doncs, per damunt de tot, la seva audàcia. Observem, d’altra banda, que la seva tècnica, les seves recerques, és allò que hom discuteix preferentment. I això ens inquieta!...
