27/11/2021

Entrades per als Beatles a primera fila

2 min

Peter Jackson (director d’El senyor dels anells ) estava treballant amb Paul McCartney i va sortir a la conversa què havia passat amb el material descartat de la pel·lícula Let it be, del 1970, dirigida per Michael Lindsay-Hogg. La pregunta del director va suposar l’arrencada titànica d’aquest nou projecte que Disney+ ha estrenat coincidint amb el Dia d’Acció de Gràcies als EUA.

Jackson va recuperar les cinquanta-set hores de filmació i les cent cinquanta hores d’àudio, que durant mig segle van estar tancades en una caixa forta. El director es pensava que hi descobriria els conflictes entre els integrants dels Beatles que van portar a la seva desintegració posterior: “Esperava que comencessin les discussions. Esperava que comencés el conflicte. Esperava la sensació de veure com s’odiaven. Esperava que passés tot allò que havia llegit. I no va passar res”, ha confessat Jackson. A Get back hi ha discussions, però també amistat incondicional. És una relació sincera i quotidiana entre els integrants dels Beatles, però sense cap idealització ni edulcoració dels personatges. El triple capítol (que condensa gairebé vuit hores de material) recull el procés de creació del disc Let it be. El gener del 1969 es van tancar en un estudi de gravació per crear catorze cançons, rodar un documental que s’emetria com un programa especial i enregistrar dos concerts amb públic que s’oferirien per televisió. Tot s’havia de produir en només tres setmanes.

Peter Jackson, un beatlemaníac de primer ordre, ha construït i condensat la crònica d’aquells vint-i-dos dies. El resultat només és apte per a fans. A l’inici, un rètol avisa que es fa servir llenguatge adult i s’hi veuen persones fumant. Disney+ va sol·licitar fins i tot la censura de les paraulotes i McCartney i companyia s’hi van negar. O ells sortien tal com eren en realitat o no l’autoritzaven. Jackson ha explicat que mantenir la veracitat de les escenes era una prioritat tant per als hereus corporatius dels Beatles com per a ell mateix.

Com a espectadors cal tenir present que l’esperit documental d’aleshores (1969) no tenia res a veure amb l’actual pel que fa a la promoció musical. Get back desprèn una veritat i una inconsciència de la presència de la càmera i de la transcendència del documental que actualment han desaparegut. Les estrelles actuals de la música entenen aquest gènere com un extra de prestigi per al benefici de la seva imatge, i per tant la majoria són d’una artificialitat pròpia d’un producte de màrqueting. Get back és just el contrari. És com observar aquell estudi de gravació pel forat del pany. S’hi pot veure el tipus de vincle que mantenien, els personatges que envoltaven el grup i la manera que tenien de relacionar-se els quatre músics amb les seves parelles. Permet observar els processos de composició, els motius de tensió i fins i tot el rol de Yoko Ono en tot plegat. Per als nostàlgics del grup, per als aficionats més incondicionals, Get back és una dosi de realitat sobre els Beatles que mai abans ningú havia pogut explicar amb tanta transparència.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió.
stats