Aconseguir entrades s’ha convertit en una de les competicions més estressants dels últims temps. Tant si són de pagament com si són de franc. Esclar que encara queden molts espectacles que voldrien posar el cartell d’entrades exhaurides, però la sensació que ens ho estem perdent tot perquè no estem prou al cas ni anem prou ràpidament és cada vegada més gran. Abans, les cues eren físiques, la gent es llevava molt d’hora o dormia al carrer per aconseguir una entrada per a un concert. Ara, les cues són virtuals, la gent espera en pijama a casa davant d'un cartell que surt al seu ordinador i que indica quin número té en una cua interminable. La loteria tecnològica decidirà si has tingut sort o si t’ensorra el dia no haver pogut aconseguir el tiquet per a un esdeveniment únic que passarà d’aquí a un any. O més. Perquè la improvisació ha mort. I nosaltres, potser abans d’assistir a l'espectacle, també. Però l’important és haver aconseguit les entrades.
Els joves parlen de FOMO, que naturalment ve de l’anglès, no fos cas, i són les sigles de Fear of Missing Out. Entre nosaltres, en català de sempre, és aquella por d’haver-nos perdut l’espectacle que és en boca de tothom i, per tant, la por de quedar-nos fora del grup al qual volem pertànyer. De parlar amb sigles fa segles que algunes ja n’hem quedat fora, també. Entre altres coses perquè és una moda espantosa. De tant en tant, convindria que s’imposés alguna moda de bon gust per poder afegir-nos-hi amb alegria. Però des que es va acceptar el xandall com a vestit comú de carrer, el gust de la societat actual ha anat baixant les escales de l’estètic per acabar estant a l’altura dels llums de Nadal del carrer Aragó de Barcelona. En qualsevol cas, i donant per perduda la recuperació del bon gust, hem d’acceptar també que no serem sempre on voldríem, que l’oferta és molta i el temps és limitat. És molt satisfactori per a qualsevol artista omplir estadis i teatres. Res en contra d’això, en absolut.
Però cada vegada les entrades volen més ràpidament. Aviat duraran menys que la conversa amb un adolescent.
Avui, en aquesta era de xarxes traïdores, t’assabentes molt més que abans que has quedat fora d'alguna cosa, perquè abans la informació circulava per menys canals i era més limitada. De fet, sovint venia del teu entorn, que et comentava alguna cosa que havia vist i et feia notar, de vegades amb un to de victòria excessiva, que tu te l’havies perduda. I tu et senties malament una estona però de seguida et refeies. Ara, però, l’entorn és immens i aclaparador. I l’angoixa, més gran. Tant és si no has triomfat en la prevenda dels concerts de Rosalía (prevenda, un altre estrès afegit, un tema per si mateix) o en la venda general, o si no has aconseguit una entrada gratuïta per anar a la Fàbrica de Joguines de la Fabra i Coats, que també han desaparegut en un temps rècord. La qüestió és que n’has quedat fora, tot i entrar en la cursa. L’important no ha estat mai participar. Per això ens emprenyem tantes vegades. No en tenim prou amb l’opció d’haver-ho intentat. Ens costa triar l’opció de relaxar-nos, de pensar que som molta gent, massa, i que mentre uns estan assistint a l’esdeveniment de l’any, la nostra vida continua tenint un valor extraordinari. O no. Perquè de la mateixa manera que l’esdeveniment de l’any no té per què ser-ho, la nostra existència no ha de consistir a estar tot el dia buscant les experiències que se suposa que són les més extraordinàries. És molt cansat competir amb els altres i amb nosaltres mateixos. Al final, les entrades estan exhaurides, i nosaltres, exhaustos.
