Entrevista de Margarita Rivière a André Fontaine sobre un món trasbalsat (1995)

De l’entrevista de Margarita Rivière (Barcelona, 1944-2015) a André Fontaine (Paris, 1921-2013) a La Vanguardia (18-VIII-1995). Traducció pròpia. Un diàleg de fa trenta anys sobre un món llavors ja sotmès a canvis incerts, accelerats i profunds. Aquest dissabte és el desè aniversari de la mort de la periodista Margarita Rivière. El periodista André Fontaine va ser editor i després director de Le Monde de 1969 a 1991.

“He perdut l’hàbit de no fer res”, diu el periodista André Fontaine, exdirector de Le Monde. Per tant, està jubilat només en teoria: dona conferències i escriu amb la passió de l’experiència. Setanta-quatre anys de fidelitat a un racionalisme que combina amb les seves creences catòliques obertes. I un llibre a punt, Després del diluvi. El diluvi és la revolució del present, la combinació d’un canvi tecnològic amb noves dimensions en gairebé tot. Per a aquest observador conscient, mesurat i posat a analitzar els trasbalsos del planeta, el triomf del global significa “una revolució de les dimensions elementals del temps i de l’espai”. –Poble o ciutat global? –És una distinció interessant en la qual no havia pensat. McLuhan tenia raó: vivim junts uns i altres més que mai, i totes les èpoques històriques són presents. Ja que tots ens coneixem, jo diria que vivim en un poble global.

–Gràcies a la tecnologia. –Sí, però hi ha alguna cosa més: vivim una revolució en les dimensions. Miri, el 1956 érem 3.000 milions de persones, ara serem 6.000. S’ha duplicat la població. L’esperança de vida era de 50 anys, ara sobrepassa els 80, així que hi ha una revolució mèdica. –Vivim més, però ens barallem més. –També hem multiplicat la capacitat de destrucció: només els submarins francesos suposen seixanta-quatre Hiroshimes. Què em diu de la destrucció del medi ambient, de les plagues de la sida i de la droga? Són una cosa planetària. Hi ha la revolució de la velocitat en els transports i en els intercanvis comercials: ja no ens sorprèn comprar coses fetes a l’altra punta del món... –El món s’ha fet petit. –Fa uns anys hauríem pensat que tot això seria una bogeria i és realitat. Fixi’s en la instantaneïtat de la informació, dels moviments de capitals... Tot això parla d’un canvi de dimensió al qual cal adaptar-se. [...] –Hi ha incertesa? –Hi ha una situació dual: per una banda, no hi ha estructures de recanvi i per l’altra es veuen monstres enormes, com la Xina, amb la sisena part de la població mundial i amb un pressupost militar que s’ha duplicat. I també hi ha el Japó. Encara no ho veiem clar. És el que explico en el meu llibre Després del diluvi. –El diluvi: el caos? –Veurà, des que la Unió Soviètica no existeix, tot és més complicat. La fi de la Guerra Freda ha dut la pèrdua del que havia estat el fil conductor de quasi tot el segle. I això només és un dels elements dels diluvis que vivim. [...] –Com s’explica la por al futur que actualment es detecta en països com el seu? –Hi ha una crisi del sistema de valors a conseqüència de tots aquests canvis. Hi havia una moral cristiana que no impedia l’ús de les armes, una moral republicana que va patir dues guerres mundials i una moral comunista amb els seus herois que s’han fet miques. La gent està decebuda i fins i tot sembla lògic que revifin els nacionalismes perquè sembla que sigui el més sòlid. [...]