28/06/2022

Episodis de la indecència

3 min
Vista de les tanques del pas fronterer entre Nador i Melilla.
Escolta aquí l'article de Josep Ramoneda: "Episodis de la indecència"

1. Pedro Sánchez. “Cal ser dur amb la immigració, al darrere hi ha les màfies”, diu Margarita Robles. I, si és així, per què no s’actua sobre les màfies? ¿O és que en el marc internacional es juga amb elles segons la conveniència? Des que Pedro Sánchez va marcar el to felicitant les forces de seguretat espanyoles i la gendarmeria marroquina “per l’extraordinària feina que estan fent”, amb motiu del darrer assalt a la frontera de Melilla , el govern espanyol aguanta a pinyó fix la patinada del president. La portaveu Isabel Rodríguez fins i tot va impedir, davant els periodistes, que Irene Montero contestés a preguntes sobre el tema per no trencar l’harmonia.

La necessitat de Pedro Sánchez de trobar fets que justifiquin el seu pacte de claudicació amb el rei del Marroc és tan gran que va córrer a expressar el seu entusiasme per l’operació de Melilla, sense saber o voler saber les desmesures de les forces repressives marroquines. Ni tan sols les informacions que han anat confirmant la dimensió de la tragèdia l’han fet rectificar. “Lamentem la pèrdua de vides humanes, en aquest cas de persones desesperades que buscaven una vida millor i que són víctimes i instruments de màfies i delinqüents que organitzen acciones violentes contra les nostres fronteres”, ha dit a La Vanguardia, tot “reiterant l’agraïment a les forces i cossos de seguretat d’Espanya i del Marroc”. És a dir, felicitant els que van provocar la matança.

Ni un aclariment ni la corresponent obertura d’una investigació per saber què ha passat. Sembla que tot està permès per impedir el que Sánchez veu com un assalt a la sobirania nacional. I que, en canvi, és irrellevant si les forces marroquines han entrat en territori espanyol. Realment, en matèria d’immigració, dreta i esquerra s’assemblen prou, per molt que el PP ara aprofiti la patinada del president per fer-se el sensible i demanar explicacions per la tragèdia. Entregar-se al Marroc té costos com aquest (i altres, Algèria per exemple, que ja s’han verificat). I Sánchez s’ho podia haver imaginat quan va retre tribut al monarca alauita en un xocant acord anunciat per l’altra part. De moment, ja li han fet saber amb qui tracta. I deuen haver constatat que el tenen atrapat.

No, no s'hi val tot, contra la immigració, per més que hi pugui haver un sector de l’electorat que ho aplaudeixi. Entre la regulació de la immigració i la barra lliure a la repressió hi ha una distància. I aliar-se amb el Marroc no hauria de significar aprovar les seves maneres, que segur que utilitzaran calculadament per tenir Espanya atrapada i beneint els seus excessos. Trist negoci, que desdibuixa una mica més la figura del president –ja prou a la baixa ara mateix– i situa Unides Podem en la corda fluixa, atrapats en una incòmoda prudència . En el moment més delicat, el govern es descoloreix acceleradament. ¿És aquesta l’estratègia de la remuntada?

2. Antonio Garamendi. Però la veritable oposició al títol de campió mundial de la infàmia l’ha feta Antonio Garamendi, president de la CEOE, citant una frase del pastor luterà Martin Niemöller, que ell ha atribuït erròniament a Bertolt Brecht, per respondre a les insinuacions del govern de pujada de l’impost de societats a les companyies elèctriques: “Compte que no us sembli que un sector pagui i un altre no pagui. Recordeu el que es va dir en el seu dia: primer els jueus, després varen anar pels comunistes i després em va tocar a mi”. S’ha de tenir una sensibilitat molt particular, una visió del món sense altre prisma que l’acumulació de diners, per comparar una hipotètica pujada d’impostos amb l’Holocaust. I el més greu és que ningú dels seus li ha demanat explicacions per una frivolitat que és una falta de respecte a milions d’assassinats. Ni ha dimitit del seu càrrec, ni tan sols la seva frase ha tingut gaire recorregut. ¿Insensibilitat col·lectiva o capacitat del lobi empresarial de controlar el viatge de les paraules? I segurament que volia ser graciós i que es pensava que ridiculitzaria els progres citant Bertolt Brecht. Patètic.

Josep Ramoneda és filòsof
stats