L'eriçó de Nadal

L’eriçó és una bestiola que tendeix per naturalesa a encorbar-se en ella mateixa i a convertir el seu melic en l’únic objecte del seu interès. No troba res a l’exterior més atractiu. Per aquesta raó sant Agustí veia en l'eriçó la trista imatge de l'home narcisista incapacitat per estimar el que no porti la seva imatge. Aquest home ama reflexivament, incurvatus in se, fet un cabdell d'autocomplaença. Un amor així, diu sant Agustí, traeix la veritable naturalesa de l'amor, que és altruista. L’essència de l’amor és estimar la imatge de l’amat en mi, no la meva en l’amat. L’amor és l'autotranscendència de l'amant en l’amat. Amar és, en certa manera, convertir-se en qui s’estima. Cal, doncs, guaitar el que estimem, perquè això és el que som.

Òbviament, res d’això és aplicable a les coses petites. El que és petit es pot conèixer sense cap necessitat d’estimar-ho; però les coses humanes, si no s’estimen no les incloem en el nostre camp d’interès, i romanen ignotes.

La curvatura autogravitatòria de l’amor de l’eriçó és, per a sant Agustí, el sentit més genuí del pecat. Peca tot aquell qui perverteix l’amor fent-lo egoista.

Aquesta imatge de l’eriçó encorbat té una llarga tradició al si del cristianisme. Són molts els teòlegs medievals i renaixentistes que sostenen que la via de l’amor és exactament la via del coneixement. Llavors, una intel·ligència afectivament freda no estaria capacitada per conèixer la veritat de les coses humanes. Potser estaria proveïda de probitat, però mancada de caritat.

Sant Bonaventura sosté que hem estat creats per gaudir de la nostra mirada, però si ens encorbem cap a nosaltres mateixos, reduïm la nostra capacitat visual fins al punt de barrar el pas a la mateixa llum. L'home inclinat cap a ell mateix s’incapacita per contemplar i estimar el món. Solament l'home que surt de si pot albirar els horitzons exteriors i interrogar-se per la causa del que veu. L’home reclòs en el claustre del seu jo és, com el porc, un animal incapaç d'aixecar el cap. Sant Bonaventura diferencia d’aquesta manera entre l’homo incurvatus in terram (que té la seva ànima tancada i muda) i l’homo erectus in coelum (que eleva, alçat, els seus ulls cap al cel). Aquesta diferència, que esdevé un tòpic entre els teòlegs, és recollida per Luter, que també veu el pecador com un home "encorbat sobre si mateix". El seu pecat és haver triat ser solitari i no pas comunitari. El pecat seria, des d’aquesta perspectiva, la voluntària pobresa de lligams amb els altres.

En sortir de si, l’homo erectus s’obre a l’experiència de la verticalitat i de la llum (hi ha res més bell en aquest món?) i es comporta —la imatge prové de Plató— com un arbre invers, perquè les seves arrels no s'enfonsen en la foscor de la terra, sinó que s'aixequen cap al cel, cercant la sàvia en direcció a les idees.

La vida ha trobat en l'erecte ésser humà la manera d'alliberar-se de les circumstàncies temporals que erosionen totes les coses d’aquest món i d'alçar-se sobre si mateixa a la recerca d'una llum de la qual tota altra llum sigui vicària. D'aquesta manera, nosaltres, tan fràgils, tan finits, tan mediocres, podem contemplar —o, si més no, entreveure— la nostra pròpia vida a la llum del sentit. Tenim els peus a terra, subjectes a la nostra pobresa que cada matí ens invita a recomençar amb una promesa de canvi que cada nit sentim traïda, però alçats sobre els nostres peus podem aixecar el cap i intuir alguna escletxa de l’etern. Encara que pugui semblar paradoxal, gràcies a nosaltres —habitants d'un planeta que, en paraules de Carl Sagan, és una mota de pols suspesa en un raig de sol còsmic—, la natura es va coneixent a si mateixa seguint l’anhel voraç que ella mateixa ens ha posat al cor i que ens empeny incansablement a mirar més enllà, cap a l'infinit.

Sense un home que ha superat la temptació de l’eriçó, la natura no sabria res d’ella mateixa.

Això és el que celebrem per Nadal: l’excepcionalitat del que podem arribar a ser si gosem alçar la mirada tan amunt, tan amunt que sigui possible veure un estel posat sobre un pessebre.

Sentim dir sovint que l’amor és cec. No és veritat. És clarivident, com van descobrir els pastors de Betlem. Els perfils més rellevants de les persones que ens envolten només es fan visibles quan els il·luminem amb una mirada amorosa. S’esdevé llavors que sentim que en aquell precís moment hem començat a tenir ulls i que fins aleshores havíem estat cecs. Per aquesta raó l'educació és, bàsicament, una habituació de la mirada.

Aquesta, amics, és la meva manera de dir-vos “Bon Nadal!”