19/04/2020

Escèptic davant l’altruisme de les plataformes

2 min
Escèptic davant l’altruisme de les plataformes

Netflix ha posat en marxa una línia d’ajuts de fins a 100 milions de dòlars per pal·liar les conseqüències del coronavirus en el sector audiovisual, que ha aturat els rodatges arreu del món. A Espanya ha donat un milió d’euros al fons que impulsen Acción Cultural Española (AC/E) i l’Institut de la Cinematografia i de les Arts Audiovisuals (ICAA). Spotify va engegar una campanya de recaptació de donacions i, per cada dòlar recollit, la companyia n’hi posava un altre (fins a un topall de 10 milions de dòlars). Els diners es destinaran a músics que hagin patit les derivades econòmiques de la pandèmia.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Benvinguda sigui qualsevol ajuda, però davant d’aquestes iniciatives és inevitable pensar què tenen d’interessades. Em recorden els generosos regals en equipament mèdic que fa de tant en tant Amancio Ortega mentre l’enginyeria fiscal aconsegueix que el seu imperi industrial s’estalviï una bona picossada en impostos. (Un informe presentat al Parlament Europeu i discutit per Inditex parlava de prop de 600 milions en quatre anys). En el cas de Netflix, tot i ser la plataforma líder a Espanya des de la seva arribada, com que la facturació la fa als Països Baixos, a Espanya hi paga una quantitat ridícula d’impostos: 3.146 euros en el primer exercici disponible, segons es va fer públic fa uns mesos.

La globalització ha comportat una pèrdua evident del poder polític davant del poder econòmic. Les grans corporacions són les que dicten sota quines normes es juga. I si, al principi, internet s’apuntava com una gran força democratitzadora, una anàlisi més madura obliga, com a molt mínim, a moderar aquest entusiasme i reflexionar sobre fins a quin punt el ciutadà corrent s’ha empoderat veritablement.

Aquestes iniciatives, amb els seus obvis beneficis immediats, contenen també una llavor enverinada: que són els gegants d’internet els que acaben decidint qui guanya què, què costa tot i, encara més important, qui pot dir què. Amazon és un cas especialment paradigmàtic: és qui està implantant l’estàndard de la venda online, i per les notícies que transcendeixen sobre com tracta els treballadors, sembla que es repeteixen els vells excessos del capitalisme, en un moment en el qual, des de molts àmbits, es reclama repensar els perills de la llei del benefici màxim.

Posar en marxa una línia de subvencions -o comprar un diari tradicional com ha fet Jeff Bezos amb el Washington Post - pot acabar sent un gest de cara a la galeria o una campanya de responsabilitat social corporativa. Tot plegat recorda una mica massa aquells concerts solidaris dels vuitanta en què, al costat de músics veritablement compromesos amb una causa, n’hi havia d’altres que senzillament volien formar part del relat.

stats