L’OBSERVADORA

L’escletxa

Com que la política a Espanya s’ha especialitzat en els últims anys en el drama i la gesticulació, la sortida de to i la invocació de l’Harmagedon imminent, l’estratègia actual de normalitzar les profundes discrepàncies entre la majoria parlamentària independentista i el govern espanyol té una credibilitat limitada. De fet, per a molts ciutadans catalans, estupefactes després de viure l’arribada de les urnes i les càrregues policials l’1-O i la DUI del 27-O, la possibilitat que el govern espanyol pugui pactar les discrepàncies i dibuixar una estratègia de resolució del conflicte històric amb Catalunya es rep amb escepticisme en el millor dels casos. Malgrat aquesta desconfiança mútua, el president Torra i Pedro Sánchez saben que tenen ara una escletxa per aconseguir posar les bases per a un diàleg que tots dos volen que funcioni a curt termini, encara que només sigui per guanyar temps. L’independentisme i l’unionisme honestos saben que només poden imposar-se a les urnes i que no hi haurà rendició possible de l’altre i que l’escletxa per fer política de pacificació es podria tancar abruptament quan comenci la campanya electoral a les generals o les municipals o quan s’iniciï el judici als presos polítics independentistes.

ABANS DE LES ELECCIONS, l’escletxa de negociació política pot obrir-se o tancar-se prematurament per moltes raons. D’una banda, Sánchez es beneficia de la guerra interna del PP, que dona una treva al PSOE per anar desplegant sense interferències la seva política actual d’anuncis com si fos un tràiler electoral. De l’altra, la judicialització del Procés ha deixat en mans del jutge Llarena decisions potencialment incendiàries. Alemanya ha desmuntat la causa per rebel·lió contra Carles Puigdemont fent caure com un castell de cartes la credibilitat de l’acusació contra la resta de presos polítics membres del Govern. La llibertat dels empresonats és legítima i justa, però no sembla que la justícia espanyola estigui disposada a fer una lectura honesta de les conseqüències de la decisió alemanya. El desprestigi internacional de la justícia espanyola encara pot anar més enllà si Llarena decideix retirar la petició d’extradició perquè no li agrada el resultat o, encara pitjor, es qüestiona que Puigdemont només pot ser jutjat pel delicte pel qual es reconeix l’extradició. Les peticions dels hooligans de traslladar-lo a Espanya i jutjar-lo per càrrecs no reconeguts per Alemanya reforçarà la defensa del president Puigdemont quan demani la desestimació de l’extradició, argumentant la manca de garanties d’un judici just a Espanya.

ALGUN DIA SABREM si Llarena ha construït el delicte de rebel·lió -innovant en el concepte de violència sense violència- en nom de la unitat d’Espanya per convenciment i iniciativa propis, perquè forma part de l’Estat profund que garanteix històricament la supervivència de l’Espanya carpetovetònica o perquè obeïa directrius. Probablement serà quan els historiadors esbrinin si el rei va pronunciar el discurs del dia 3 d’octubre a iniciativa del govern o bé del seu entorn més proper. Que el discurs tenia el coneixement del govern és obvi i obligatori, però ¿Felip VI va arruïnar el seu mandat per iniciativa pròpia, del seu entorn o del PP de Rajoy?

NO CAL SER SOBIRANISTA per preguntar-se on va Espanya i si serà capaç de superar la brutal crisi institucional que la submergeix en la corrupció i la crisi institucional. La debilitat amb què s’exerceix la llibertat de pensament, la debilitat de la cultura democràtica i el menyspreu de la política són una feixuga llosa del franquisme. Les iniciatives de Sánchez per enterrar Franco i el franquisme ni són simbòliques ni són revenja. Són actes imprescindibles per girar full d’una Espanya fosca i autoritària, massa present encara quan a Europa i als EUA es percep una certa flaire que recorda tics feixistes. No és un efecte només espanyol i caldrà vigilar-lo, com adverteix Madeleine Albright al seu llibre Fascism: a warning. L’ex secretària d’Estat nord-americana, nascuda a Praga i víctima del nazisme i del comunisme, fa una anàlisi sobre el feixisme al segle XX i com el seu llegat condiciona el món actual. Cal desconfiar, diu, “d’algú que s’atribueix parlar per una nació sencera o un grup, a qui no li importen els drets dels altres i està disposat a fer servir la violència o qualsevol altre mitjà necessari per aconseguir els seus objectius”. En molts països, factors econòmics, tecnològics i culturals estan debilitant el centre polític. Espanya i Catalunya no en són immunes i caldrà estar atents cada minut per guanyar i preservar la llibertat de pensament, reclamar una justícia justa i el respecte a la dissidència democràtica pacífica.

Etiquetes

Més continguts de