Escrivá de Balaguer, el darrer sant? (1992)
Peces històriques
Del teòleg i jesuïta José Ignacio González Faus (València, 1933 - Sant Cugat del Vallès, 2025) a Qüestions de Vida Cristiana (n. 161, 1992), revista editada per l’Abadia de Montserrat. Mort el dijous 6 de març, González Faus, professor a la Facultat de Teologia de Barcelona, es va significar com un articulista compromès amb les posicions més progressistes del catolicisme contemporani en la línia del bisbe Pere Casaldàliga.
Em prenc la llibertat d’acusar la premsa d’una certa morbositat quan dona notícies de l’antisemitisme de D. Josemaría Escrivá. I si els amics de l’Opus m’agraeixen aquesta acusació, aleshores jo els demanaria que reconeguin que, en aquesta “morbositat”, hi ha una demanda legítima i comprensible. Parlo d’aquest fet morbós perquè em sembla injust acusar Escrivá d’un pecat que, si va existir, no era personal seu, sinó d’un bon sector de l’Església del seu temps. Estaments ben elevats d’aquella Església semblaven creure que “contra el comunisme” tot servia, àdhuc Hitler o Franco. I el mateix s’esdevingué en un ampli sector de la societat: molts “demòcrates de tota la vida” que circulen avui per ací, foren en aquells temps partidaris de Hitler o de Franco. Per aquesta raó, tampoc no trobo massa encertades les respostes “oficials”. Perquè si ser devot de Jesús i de Maria, que eren jueus, constituís una patent d’amor al poble jueu, llavors mai no hi hauria hagut antisemitisme en tota la història de l’Església. I veig al mateix punt feble en la resposta que el decisiu en Monsenyor Escrivá és “la intuïció de la santificació pel treball”, i que això és inseparable de la santedat de la seva persona. Jo crec que, en la nostra societat occidental, no es pot parlar en molts casos de la “santificació pel treball”, si hom no passa abans per una “conversió” del treball. Cap membre de l’Obra no aconsellaria a una prostituta que se santifiqui “exercint bé la seva professió”. Doncs bé, en la societat occidental moltes professions (sobretot aquelles que tenen relació amb el diner) són més prostituïdes que les que tenen relació amb el sexe. El capitalisme sempre m’ha semblat un petit prostíbul financer. I aquí no hi pot haver santificació pel treball si no hi ha una prèvia conversió radical del treball. Aquest seria, segons el meu parer, el carisma que el nostre món necessita. [...] “Compromís actiu a favor dels drets de grups que estan mancats de poder, de defensa, de reconeixement i sovint també d’esperança”, escriu Duquoc. Aquest compromís proclamarà al món dues coses: que el Regne de Déu no ha arribat encara. Però també que “s’anuncia en la perifèria de la història, atès que alguns homes o dones sense esperança i d’altres privats de dignitat saben que un home –Jesús– és proper, i que el món mai no mereixerà d’anomenar-se nou, mentre no siguin escoltats els seus clams”. [...] Allò que en el nostre futur històric es podrà anomenar amb temor o tremolor “santedat de Déu”, ja no serà visibilitzat per homes simplement abnegats, sinó per homes crucificats a favor dels altres. Un camí ben estret. Però Óscar Romero i Joan XXIII degueren anar per aquí. I Jesús de Natzaret sense cap mena de dubte. [...] Una canonització més o menys em sembla que no preocupa gens Déu. Els sants que nosaltres fem són tan sols això: els que nosaltres fem. I probablement, també val d’ells el que diu la Bíblia: “Els vostres camins no són el Meus camins” (Isaïes 55, 8).
