“Yo soy, español, español, español!”
Ciutadans va arribar a fer creure a alguns espanyols (i a alguns catalans que somiaven disposar d’un Podem de dretes) que eren un partit de centre i liberal. Una mena de partit frontissa, ni PSOE ni PP, llaminer per a les classes mitjanes urbanes. I en l’apogeu de la corrupció del PP, quan alguns exministres d’Aznar i càrrecs del partit anaven a declarar als jutjats i entraven a les presons, Ciutadans va arribar a semblar un recanvi fresc i nou de trinca dels populars, i Albert Rivera era presentat, sense vergonya aliena, com l’encarnació hispana de Barack Obama.
A Catalunya, on va néixer, sabíem que Ciutadans no era un partit liberal sinó que no era més que un partit nacionalista espanyol presentat amb pretensions intel·lectuals de gent que considerava que Pasqual Maragall i aquell PSC eren una continuació de Convergència.
En realitat, i des del primer dia, allà on hi deia Ciutadans hi volia dir espanyols. I, esclar, a Catalunya això tenia un sentit, però de partits nacionalistes espanyols el Congrés n’és ple. El discurs contra el català a Catalunya que tant espai mediàtic li va donar a Espanya ja estava agafat. La bandera més gran ja estava agafada. I després, demà farà cinc anys, Ciutadans va votar al costat del PP contra la moció de censura que va fer caure Rajoy. Que des d’aleshores hagi estat carn de mem i hagi anat de derrota en derrota fins a no poder-se presentar a les eleccions del 23 de juliol no pot sorprendre ningú.
De Ciutadans en queda l’agressivitat, l’odi i l’autoodi amb què han impregnat la seva comunicació política i la seva manera de ser a la vida. El partit és cada dia més a prop de la desaparició, però l’estil i l’ideari, no.
