16/04/2016

Espanya, mirall de la pitjor Europa

3 min

Als bondadosos els falta mala llet. Suposo que si en tinguessin més, ja no serien tan bondadosos. Als que volen canviar el món els falta poder, però esclar, si en tastessin més, de poder, ja no voldrien canviar tant el món. Als periodistes sovint ens falta empatia amb les coses sobre les quals informem: i tanmateix, si en demostréssim més, potser seríem menys objectius. Als polítics els falta temps per ser persones normals i corrents, però si dediquessin més temps a la família i als amics els retrauríem que no fan prou com a polítics. Als esportistes els sobren diners i els falten lectures: amb menys del primer i més del segon, potser no serien més competitius, però sí millors persones. I a tots plegats ens falta temps, però si en tinguéssim més, ¿seríem capaços d’omplir-lo de sentit?

Què ens falta, als europeus? Què volem fer amb les nostres vides i el nostre temps? Ens falta dignitat, valentia i optimisme. I també europeisme. Si en tinguéssim més, de tot això, potser deixaríem de ser vistos com una gent envellida, rica i acovardida, que suposadament anem junts quan en realitat tot el dia ens barallem entre nosaltres, i per això no deixem entrar els altres. Una gent que se suposa que som dipositaris d’uns drets humans i uns valors democràtics universals que només practiquem portes endins, i encara... Som una olla de grills per a la qual, ara mateix, si haguéssim de triar un adjectiu, ens escauria el d’egoistes. Mirant enrere, no sé si en altres èpoques l’adjectiu hauria millorat, potser en algun moment hem estat vistos com a il·lustrats. Secularment hem estat sobretot conqueridors, colonitzadors, assassins.

El segle XXI l’hem tornat a començar amb mal peu, com si fóssim sords i cecs davant el patiment aliè, concentrats en una crisi econòmica, ideològica i moral que ens està deixant a la intempèrie. Ben segur que si ens preocupéssim per la misèria dels altres començaríem a relativitzar els nostres, de problemes, i fins i tot ens costaria menys trobar-hi solució, trobar el nostre encaix, la nostra sortida. Com pot ser que a Idomeni es castigui la solidaritat dels europeus joves? Com pot ser que es detinguin activistes?

Fem l’exercici d’imaginar-nos d’aquí deu anys: ¿volem una Europa que hagi tornat a les divisions d’antany, un fortí clivellat per desigualtats i lluites internes? Ara mateix aquest sembla el camí. ¿O volem una Europa més unida, respectuosa amb la seva diversitat, solidària amb els que truquen a la porta, atenta a frenar les desigualtats i que exerceixi un lideratge mundial a favor de la pau, la democràcia i el respecte a la dignitat de la persona?

I als catalans, què ens passa? Els catalans som uns europeus que, al problema general hi afegim el nostre maldecap particular. Estem, doncs, doblement capficats. Per això correm el perill que les nostres obsessions ens portin pel camí d’un pessimisme lúcid. No ens el podem permetre, ni com a europeus ni com a catalans. Assumint totes les contradiccions de la bondat ingènua, de l’afany de canvi al·lèrgic al poder, de la política mai prou a la mida de l’home i del periodisme altiu, hem de seguir endavant amb l’objectiu de construir una societat millor.

Quin país volem per d’aquí deu anys? Decidim-ho lliurement, diguin el que diguin. I fem-lo. Tinguem la valentia de frenar de debò la corrupció, de crear una Catalunya d’oportunitats per a tothom, tinguem el coratge de posar l’educació i la cultura al centre de les nostres prioritats, tinguem l’audàcia de tornar a forjar un gran consens social i polític per donar un nou impuls al català. Que no ens aturi la por, ni la nostra ni la que ens pugui fer una Espanya insolidària i caïnita, paralitzada i paralitzant, que cada cop és més mirall de la pitjor Europa.

stats