Tot esperant Trump
Retorn. A Brussel·les encara es pronuncia el nom de Donald Trump amb la boca petita. Però els resultats de les primàries als Estats Units comencen a arribar i la idea de reviure el vertigen del seu retorn a la Casa Blanca ja figura a les anàlisis de riscos per als pròxims dotze mesos. El Trump omnipotent, que després de les primàries d’Iowa, el 2016, es va permetre dir que podria “disparar a algú” enmig de la Cinquena Avinguda de Nova York “i no perdria cap votant”, és avui un polític perseguit judicialment, acusat d’un total de 91 càrrecs en quatre casos penals diferents. I, tot i això, s’emporta còmodament el vot republicà que el pot entronitzar en un segon mandat. “Ens hem de preparar per al pitjor escenari”, deia ahir al Parlament el representant de la Comissió Europea a Barcelona, Manuel Szapiro, a les jornades del Consell Català del Moviment Europeu.
La Unió Europea d’avui no és la del 2016. La relació entre Brussel·les i Washington és cada vegada més transaccional. La inestabilitat dels últims anys ha accelerat l’autonomia d’una Europa que intenta tenir un lloc propi en aquesta reconfiguració global. La UE està aprenent a estar una mica més sola. Obligada per les circumstàncies i la urgència.
Agenda. En un món cada cop més violent, amb un ordre multilateral fràgil i amb les Nacions Unides contra les cordes polítiques i financeres, el retorn de l’emocionalitat imprevisible de Trump alimentaria encara més el desconcert sobre quines són avui les prioritats dels Estats Units. Kori Schake, experta del centre conservador American Enterprise Institute, escriu aquest mes a la revista Foreign Affairs que el caos al Partit Republicà és especialment evident quan es tracta de mirar al món. Trump fa batzegades “entre el desig de projectar el poder dels EUA a l'exterior i l'aïllacionisme”. Ron DeSantis és especialment hostil als compromisos internacionals dels Estats Units, i el partit ha votat majoritàriament en contra de continuar ajudant Ucraïna. En canvi, Trump ha promès que desplegarà l'exèrcit nord-americà als carrers del país per combatre el crim i deportar immigrants, i que "expulsarà" els "bel·licistes" i els "globalistes" del govern dels EUA. Un discurs que sembla tret del manual de la militarització de la seguretat que s’escampa pel continent americà.
Però també els demòcrates han optat pel proteccionisme, i el conflicte de Gaza ha posat a prova la unitat del partit, mentre el president Biden avalua com represaliar la mort de tres soldats nord-americans en un atac a la frontera de Jordània amb Síria sense alimentar encara més l’escalada de violència que es viu al Pròxim Orient.
Avals. Però com advertia l’analista Nathalie Tocci a les pàgines del Guardian, “un hivern democràtic als Estats Units no es quedaria limitat a les fronteres americanes, sinó que ressonaria arreu del món, començant per Europa”. I la UE també és a les portes d’una redefinició electoral i política. La victòria de Geert Wilders als Països Baixos o de Javier Milei a l’Argentina demostren que el mar de fons de les agendes ultres continua avançant arreu del món.
També hi ha una Europa que es frega les mans davant la possibilitat d’un Trump II, començant per Viktor Orbán, a qui la dreta conservadora nord-americana ha elevat a la categoria de referent ideològic europeu. Representants del partit Germans d’Itàlia, de la primera ministra Giorgia Meloni, es van reunir amb l’equip de Trump al mes de novembre passat a Florida. El líder republicà continua sent el màxim exponent d’aquesta política de la insurrecció, i la lleialtat dels seus votants l’avala. Europa en va prenent nota.
