Esportivitat (1965)
Peces històriques
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSArticle d’Antonio Franco (Barcelona, 1947-2021) a 'Práctica' (XII-1965), revista dels estudiants de l’Escola de Periodisme de l’Església a Barcelona (CIC). Traducció pròpia. Ahir feia dos anys de la mort d’aquest periodista motivat des del primer any de carrera per l’exercici de l’opinió i la crítica esportives. Aquest vespre (18.30 h) a l’Espai Francesca Bonnemaison (St. Pere més Baix, 7) presenten un llibre que recull treballs vinculats a aquest professional que va excel·lir principalment en la direcció de diaris.
El caràcter apassionat de l’individu espanyol porta, massa sovint, excessos que no tan sols desprestigien els esports, sinó que fan menystenir tota una nació. Aquest problema adquireix una importància excepcional quan aquest apassionament tan desbordat no es dona únicament en el públic, en els aficionats, sinó que el mostren també mentors, directius i federatius de qualsevol esport. Recentment el setmanari satíric La Codorniz va comentar l’esportivitat exemplar que van demostrar els jugadors de l’equip de l’Índia que van lluitar aquí, a la nostra ciutat, per la Copa Davis de tenis. I és que realment l’esportivitat, aquí, a Espanya, és cada cop més una cosa més pròpia d’acudits a la manera de La Codorniz que no pas dels terrenys de joc esportiu. Ja he dit abans que la importància es multiplica quan el protagonista de l’antiesportivitat és el directiu. En el darrer ple de la Federació Espanyola de Bàsquet es va vetar la presència de jugadors estrangers a l’haver-se considerat que obstruïen o relegaven els espanyols i que això repercutia terriblement a l’hora de formar la selecció representant del nostre país. El motiu concret va ser intentar dissoldre el domini absolut que en les últimes temporades va afectar l’equip del Reial Madrid a la Lliga. Ja aprovat l’acord per a la temporada 1966-1967, els equips van pensar que, com que encara faltava un any, valia la pena adquirir jugadors, la qual cosa ja demostra l’escassa consistència de l’argument que diu que els estrangers “barren el pas als jugadors del nostre país.” Però l’assumpte encara ha anat més lluny: el Picadero, de Barcelona, ha fitxat un jugador, Theo Cruz, que pel fet de ser originari d’un país sud-americà amb doble nacionalitat podrà seguir jugant a Espanya l’any vinent. El contracop no ha trigat a produir-se. El Reial Madrid ha aconseguit nacionalitzar un jugador “made in USA”. El proper cop a l’esportivitat vindrà aviat... Aquesta absurda postura, absurda perquè l’èxit d’equips catalans com el Joventut de Badalona i el Mataró, formats per nois d’aquí i que es troben entre els primers de la classificació, deixen en ridícul les decisions federatives i les maniobres d’alguns clubs. Tot plegat desprestigia un esport que, com és el cas del bàsquet, gaudeix en aquests moments d’una popularitat impressionant en tots els ambients esportius del territori espanyol.
