18/05/2021

Esquerra i Junts: les paraules i les coses

3 min
Pere Aragonés i Jordi Sànchez a la roda de premsa
Josep Ramoneda: 'Esquerra i Junts: les paraules i les coses'

1. Recular. Tots els acords polítics acaben igual: aparcant les discrepàncies de fons (és a dir, mantenint un dipòsit susceptible d’entrar en combustió de més o menys intensitat en qualsevol moment) o sublimant-les amb eufemismes, i deixant un desgast considerable d’alguns actors, en funció de l’escenografia del llarg període de discrepància.

Després de l’anunci de l’acord de govern hi ha la temptació de preguntar-se: ¿per arribar aquí feia falta el trist espectacle d’aquests tres mesos d’interinitat? Quan una negociació es complica immediatament es dispara l’espiral de la transferència de responsabilitats: la culpa és de l’altre. I en paral·lel creixen les ficcions, la construcció de faules per justificar i donar grandesa a unes discrepàncies que sovint són fruit de la competència per uns mateixos espais electorals. Aquest cop la ficció que ha escalfat l’escena ha estat el 52%. La màxima quota de l’independentisme en unes eleccions. Un resultat del qual s’ha volgut fer bandera oblidant la crua realitat: que els partits independentistes havien perdut un total de 710.000 vots. Si tothom sap que amb dos milions no n’hi ha prou, en un procés en què la força principal és l’acumulació de capital electoral, ¿com es pot cantar victòria amb un milió tres-cents mil? Què ha calgut per forçar l’acord? Que JxCat prengués consciència que unes noves eleccions només podien ser catastròfiques per a ells en particular i per a l’independentisme en general. Per si no n’hi havia prou, els més fidels, l’independentisme civil militant, varen exhibir la seva irritació al carrer i a les xarxes. I Junts, sensible al què diran, va començar a recular.

2. Avançar. El resultat de tot plegat deixa pistes interessants. En el repartiment del poder Esquerra s’ha quedat amb el que en podríem dir l’espai del simbòlic (el cultiu de l’esperit): Educació, Cultura, Comunicació. I Junts, l’econòmic. Sota la batuta d’Elsa Artadi controlarà l’economia, la qual cosa dona raons per pensar que el sector neoliberal conservador és el més fort a Junts per Catalunya. Qui sap si s’està acostant el dia en què la barreja ideològica de Junts es clarifiqui: de moment, la dreta sembla que guanya aquesta partida.

Per altra banda, Esquerra ha aconseguit deixar al marge el Consell per la República i el seu entorn, evitant que el president arrenqués amb la humiliant i inacceptable submissió a una instància externa, però serà inevitable que el Govern visqui amb l’acompanyament de fons del xup-xup del món de partits i organitzacions que giren al voltant d’aquest artefacte. Junts, a l’hora de la veritat, ha preferit cedir les paraules a canvi de les coses, tot sabent que si cal ja es farà soroll des de fora. De fet, Esquerra s’ho juga tot en la figura del president i de l’autoritat que sigui capaç de projectar.

I tanmateix aquests mesos de mesquineses i joc brut deixen lesions. Pere Aragonès ha hagut de passar per la humiliació de dues investidures fallides i per l’aposta de governar en solitari, de la qual s’ha hagut de retractar. I la solitud de Jordi Sànchez, sempre sotmès a l’amenaça d’una desautorització interna, planteja interrogants sobre el seu futur paper. El fet d’haver tancat el pacte ells dos sols reforça Pere Aragonès, mentre les concessions de Sànchez a la seva dreta plantegen ombres, com si fos l’escollit per carregar amb qualsevol fracàs que pugui venir.

¿Pot acabar bé un pacte entre eterns rivals després d’un espectacle tan poc edificant com el que hem vist aquests mesos? ¿Pot ser aquest govern l’instrument per sortir de la ressaca d’octubre del 2017 i obrir una altra etapa, en clau més política, possibilista i efectiva? ¿Hem de seguir amb els crits de ritual que fan d’acompanyament retòric dels documents de l’acord per mantenir la confusió sobre el camí a seguir, encara que sigui a preu d’anar fent créixer la frustració? ¿Es podran anar dient les coses pel seu nom, marcant les prioritats de cada moment, o seguirem penjats de la gran promesa? Amnistia i autodeterminació són excel·lents eslògans. Tots sabem que ara mateix el que hi pot haver són indults. I s’ha de jugar aquesta carta. I només una aclaparadora majoria social podria obrir pas a l’autodeterminació en el marc europeu. O sigui, governin.

Josep Ramoneda és filòsof

stats