24/08/2019

Desperta, Europa!

3 min
Desperta, Europa!

“El passat és pròleg”, escriu Shakespeare a La tempesta. I els ciutadans de la Unió Europea necessitem classes d’història accelerades si volem intentar evitar el declivi del que encara és un dels espais més pròspers del món, però que va directe a la irrellevància. Europa no és el món perfecte, però el mínim comú denominador que comparteixen els països aliats dins de la Unió Europea és avui un espai únic de progrés i convivència i alhora un espai polític assetjat per la crisi econòmica -que s’atansa sense que s’hagin resolt les conseqüències de l’anterior en termes de creixement de la desigualtat i de descrèdit de les seves elits polítiques- i incapaç de gestionar les migracions del s. XXI. Europa està cada cop més a l’ombra d’uns EUA que s’imposen amb el seu soft power i amb la seva capacitat efectiva d’exercir de força tractora de la nova economia. Europa està desorientada pel trasllat del centre del món a l’Àsia i, desbordada per un president dels Estats Units testosterònic i que menysté les virtuts de la multilateralitat, ha d’acceptar que ja no pot comptar amb el protector tradicional i que el seu futur passa per un reforçament intern i en el context internacional.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Identitat europea

La idea d’Europa que va portar a construir la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA) i la Comunitat Econòmica Europea sobre les cendres de bona part del continent i que va culminar amb la creació de la moneda única no va ser una idea lineal i lluminosa, sinó el resultat de moltes crisis i d’un pacte entre les diverses idees d’Europa, en tensió permanent entre el pragmatisme econòmic i l’idealisme polític. El resultat avui és que el club ha permès dècades de pau entre els socis però no ha generat un veritable sentiment d’identitat europea. En el seu llibre Ascenso y crisis (Europa 1950-2017. Un camino incierto), publicat per Crítica, Ian Kershaw afirma que “potser la il·lusòria recerca d’una identitat europea és innecessària sempre que els ciutadans dels estats nació europeus es comprometin a defensar en els seus països principis fonamentals europeus comuns de pau, llibertat, democràcia pluralista i estat de dret; a mantenir el nivell de benestar material que sustenta aquest compromís, i a esforçar-se per enfortir sempre que sigui possible els llaços de cooperació i d’amistat transnacionals”.

La qüestió és que el compromís intern avui està amenaçat pels enemics que formen part del club -com Hongria i Polònia, que soscaven els valors democràtics-, per una Itàlia en convulsió i, sobretot, per un Brexit que seria un cop letal per a la UE si fos un èxit per a Londres -obriria altres línies de fuga internes- i que seria catastròfic si arrossega els socis en les turbulències d’un fracàs.

Pel que fa a Itàlia, aquesta setmana hem vist com, 14 mesos després de l’estranya coalició forjada per l’euroescepticisme de l’antisistema Moviment 5 Estrelles i dels nacionalistes de la Lliga Nord, s’explora una coalició alternativa entre el M5E i el centreesquerra del Partit Democràtic (PD) de Nicola Zingaretti amb el suport d’alguns independents. Les cinc condicions per al govern permetrien fer un pas endavant: suport a la UE, desenvolupament sostenible, canvis en les lleis migratòries que impliquin solucions europees, més redistribució econòmica i respecte absolut a la democràcia parlamentària. El mínim comú denominador contrasta amb el discurs mussolinià de Salvini, que reclama “plens poders” i estén la mentida sobre l’efecte crida del rescat d’immigrants per part dels vaixells de salvament, desmentit per les dades.

La situació política italiana no és aliena a la realitat econòmica d’un país amb un deute del 132% del PIB, al qual la UE exigeix un ajust de 23 mil milions d’euros; a una classe política dominada pel curtterminisme, i a una opinió pública que ha vist com Brussel·les va capejar la crisi amb un lideratge mediocre, aliè al sofriment i a la precarització i incapaç de gestionar l’anomenat turbocapitalisme. Els bancs d’inversió mundials, les grans corporacions empresarials i els gegants de les tecnologies de la informació han consolidat un poder que s’escapa del control dels estats nació, i un sector bancari sobredimensionat i irresponsable va posar el sistema financer internacional al llindar de la fallida sense que la UE hagi reforçat els mecanismes de cohesió interna per respondre-hi, més enllà de l’habilitat de Draghi i el BCE. Avui, Trump i la seva guerra comercial amb la Xina generen noves i perilloses incògnites per a una Europa que pot instal·lar-se en una còmoda -per a alguns- decadència o que haurà de lluitar per una integració que li permeti reaccionar als embats dels problemes de l’agenda real de la crisi climàtica, les migracions, la pèrdua d’influència del multilateralisme i la nova economia.

stats