I si no volgués pressupostos?

La sorollosa onada de Vox i el PP iniciada a Andalusia i que Ciutadans intenta surfejar sense ofegar-se condiciona cada gest de la política de Pedro Sánchez amb Catalunya. El president del govern espanyol es presentava dissabte a Barcelona com el Willy Brandt de la política hispana, referint-se a la 'realpolitik' alemanya dels anys seixanta, però dilluns presentava uns pressupostos preventius per evitar, sense èxit, la cridòria dels que l'acusen de traïdor per intentar pactar amb el sobiranisme. La ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, va presentar uns comptes que destinen el 16,8% de la inversió a Catalunya. Es tracta d'un gens menyspreable augment del 50% respecte als últims pressupostos de Mariano Rajoy, però no compleixen la disposició addicional tercera de l'Estatut, que fixa que la inversió a Catalunya havia de ser de l'equivalent al seu pes en el PIB espanyol, és a dir, el 19,2%, o que almenys arribarien a la xifra del 18%. Sánchez aconsegueix així que no es pugui dir que es lliura a Catalunya per continuar a la Moncloa i fa una aposta doble. Si els independentistes accepten tramitar els pressupostos, tots guanyaran temps i s'explorarà un acord; si no els hi voten, sempre podrà dir que no s'ha doblegat al sobiranisme. El president del govern espanyol va assegurar dissabte que es quedarà a la Moncloa fins al 2020. No seria sensat apostar-hi a favor, però Sánchez és un expert en trencar previsions i nedar contra corrent.

Més continguts de