Una redacció deserta
El silenci a poc a poc va guanyant la partida i els carrers es buiden de cotxes, molts negocis estan tancats i els telèfons de tantes empreses han deixat de sonar. La ciutat es resisteix a les ordres de confinament. Però lentament els ciutadans es van tancant a casa, conscients que el detonador de la bomba de rellotgeria que representa aquest virus som tots nosaltres. Al vespre s'encenen tots els llums dels edificis del voltant i se sent música des d'algun balcó. Algú passeja amb el gos i un home dorm al ras al lloc de sempre. La redacció també s'ha anat buidant. La feina per aconseguir adaptar-se ràpidament ha sigut ingent. Tecnologia i informàtica han aconseguit que tothom pugui treballar des de casa. Els xats es multipliquen i les aplicacions de comunicació de tots els que habitualment treballen de costat entre bromes permeten una estranya redacció virtual. Una nova normalitat més silenciosa i més tensa. Sense crits, ni berenars, ni aplaudiments quan algú agafa vacances o plega. Comencem una etapa que no sabem quant durarà, però avui més que mai cada taula, cada ordinador d'un periodista, sigui allà on sigui, és un Vietnam, com deia el clàssic. A l'ARA mantindrem l'excel·lència canviant les rutines. És un desafiament i el guanyarem. Contra el virus i a favor dels temps, i esprement al màxim la tecnologia que ha permès canviar les eines, però mantenint la vocació intacta de fer periodisme clàssic, rigorós i útil.
