01/06/2022

A qui estima, en Johnny Depp?

3 min
Johnny Depp saluda els seus seguidors a la sortida dels jutjats.

Fa uns dies, l'ARA publicava un article de Maureen Dowd que acabava amb aquesta frase: "La informació feta a mida fa furor a tot el món. La veritat ha fugit". Dowd es feia ressò de l’afer judicial que implica els intèrprets Johnny Depp i Amber Heard, entre altres coses, i establia paral·lelismes entre els seguidors a cegues de l’actor i els defensors acèrrims de personatges com Trump. Tanmateix, hi ha un article, signat per Jessica Bennett i publicat en aquest mateix mitjà, que aborda el tema des d’una perspectiva desprejudiciada, no dogmàtica, i que, a més, introdueix un concepte, escopofília, que es tradueix com a "amor a mirar" i que sembla fet a mida per al tema que ens ocupa. 

Bennet fa un recorregut a les diferents adaptacions cinematogràfiques i televisives amb què recentment s’ha intentat redimir algunes dones més o menys polèmiques o estigmatitzades. Com? Doncs presentant la seva versió dels fets, humanitzant-les i, sobretot, permetent que la seva història incorpori uns matisos que massa vegades havien estat engolits per la mirada fal·locèntrica imperant aleshores. Britney Spears, Pamela Anderson, Anna Nicole Smith i Monica Lewinsky són alguns dels noms que Bennet cita com a exemple de dones extremadament sexualitzades que, en molts casos, van construir una carrera més o menys desafortunada, més o menys volguda, sobre aquesta sexualització. Bennet no només les esmenta a elles, però: l’autora ens parla d’Amanda Knox i de Lorena Bobbitt, acusades respectivament d’assassinar la companya d’habitació i de tallar-li el penis al marit; dones que no sempre van despertar les simpaties de l’espectador dels seus casos mediàtics però que segurament mereixien un retrat més transversal, que defugís els simplismes. 

Passa una cosa molt perillosa, avui en dia, i és que es tendeix a confondre la comprensió o l’anàlisi freda d’uns fets determinats amb la seva justificació o disculpa. També penso que és habitual caure en l’error de pensar que una persona no pot ser víctima d’una violència o injustícia i, al mateix temps, ser l’agressora en moltes altres circumstàncies, com si la bondat o la maldat fossin qualitats sense fissures, categories immutables, característiques que existeixen en paral·lel als contextos en què l’una o l’altra poden manifestar-se. Tot seria més fàcil si les persones que ens cauen bé fossin bones sempre i si, per contra, les males praxis fossin patrimoni exclusiu dels ambigus, dels narcisistes, dels apàtics o dels dolents, però malauradament ens toca identificar el negre en el blanc, el blanc en el negre, i els grisos que imperen en tantes accions que no toleren el reduccionisme bicolor, per molt que algunes persones puguin dir-ne relativisme o equidistància, d’aquesta actitud.

El judici de Depp i Heard és una de les darreres manifestacions col·lectives d’aquest fenomen tan perillós de barrejar simpaties, antipaties, culpabilitats i innocències. I és que el judici, com ara segurament ho farà la sentència , ha generat tota mena de reaccions que podem encabir en les següents categories: els defensors de Depp, que projecten en l’actor totes les coses bones que associen a les seves pel·lícules, com si l’home assegut al banc no fos Johnny Depp sinó Jack Sparrow, Gilbert Grape o Edward Scissorhands; els detractors de Depp, que el maleeixen justament per aquesta mateixa raó, és a dir, per compensar l’aparent simpatia general amb què necessàriament ha de comptar un actor de films entranyables que ben bé podria ser un imbècil integral a la vida real; les persones que no es refien de Heard sota el pretext que és una caçafortunes, com si el fet de casar-se per diners, en cas que fos així, la convertís en una mentidera, una manipuladora, una agressora o la resta de coses que se li atribueixen, i, finalment, les persones que es posen al costat de Heard com a reacció a tots aquests insults, com si la circumstància de ser insultada per fans del teu exmarit invalidés automàticament una eventual base verídica per a algun d’aquests insults.

Personalment, el judici de Depp i Heard em sembla un nou exemple de mediatització lamentable, subjectiva i perillosa d’uns afers que haurien de romandre aliens a les valoracions dels qui que no poden saber, de cap de les maneres, què hi passava, entre les parets de casa de dos individus que no serien els més equilibrats del món, si jutgem únicament els fets que l’un i l’altra han confessat. Però a qui li importa res d’això si, com escrivia Maureen Dowd, "La informació feta a mida fa furor a tot el món. La veritat ha fugit". I les xarxes socials, en canvi, han arribat per quedar-se.

Laura Gost és escriptora