Daniel Strauss, holandès nacionalitzat mexicà, i el seu soci italià Perlowitz van inventar una ruleta de tretze números als anys trenta. La particularitat de l’artefacte era que el crupier podia manipular la boleta amb un mecanisme de rellotgeria accionat amb un botó elèctric i, per tant, la banca guanyava quan li convenia.
L’aparell, venut com a joc de saló, es va estrenar a la Haia, d’on els tramposos van ser expulsats, així com dels casinos de Niça i Oostende. Des d’allà Strauss i Perl es van dirigir a Sitges, on van fer proves sense que el govern de Companys n’acabés permetent l’explotació. Va ser aleshores quan Strauss i Perlo es van acostar al nebot d’Alejandro Lerroux i a l’inefable Joan Pich i Pon, que van fer exitoses gestions per a la legalització de la màquina al ministeri de Governació i van obtenir a canvi un suculent percentatge dels beneficis d’explotació per a ells mateixos, els seus socis polítics i algun periodista amic. D’aquesta manera la ruleta manipulada, legalitzada gràcies als contactes i la corrupció, s’instal·lava breument al casino de Sant Sebastià i a l’Hotel Formentor.
La màquina s’anomenava Stra-Perlo, acrònim de Strauss i Perlowitz, i donava nom a una manera de fer encara ben arrelada.
Jurídicament, l’engany de l’estraperlo no va tenir grans conseqüències, però l’escàndol va col·laborar a dinamitar el Partit Radical i la carrera d’Alejandro Lerroux, que va ser denunciat per Strauss davant del president de la República, Niceto Alcalá-Zamora, l’any 35.
L’estraperlo es va convertir en sinònim de negoci fraudulent i, per extensió, durant la postGuerra Civil Espanyola va donar nom al mercat negre d’articles intervinguts per l’Estat o subjectes a racionament.
L’actualització del ‘pícaro’
Dècades després, vuitanta-set anys exactament, Espanya té encara un ecosistema on és fàcil fer negocis per la via informal de les relacions de paper cuixé entre arribistes de la política, la cort i la mateixa monarquia que el 1931 havia hagut d’abandonar el país.
El país no és el mateix, però s’hi filtra encara un desagradable sentit de la impunitat. Espanya és membre de la Unió Europea i de l’OTAN, ha multiplicat el seu creixement i ha acabat pràcticament amb l’analfabetisme, però sempre hi ha un pícaro que connecta amb la tradició literària a qui es facilita l’actuació quan es relaciona amb l’administració i especialment amb el Partit Popular. Un pícaro que no és condemnat a la més absoluta humiliació pública sinó que ocupa el lloc del llest del grup.
Només així s’explica que no hagi sigut fins que la Fiscalia Anticorrupció s’ha querellat que no s’ha denunciat l’actuació de dos comissionistes que en el pitjor moment de la pandèmia van fer l’agost gràcies a un cognom brilli-brilli i a les seves connexions amb familiars de l’alcalde de Madrid. Un és Luis Medina, conegut per ser fill d’un duc condemnat per corrupció de menors i germà de l’actual duc de Feria, i l’altre és el soci que el va enganyar en els beneficis obtinguts, un tal Alberto Luceño. Els dos comissionistes van fer de mitjancers en la compra de mascaretes i altres equipaments sanitaris a Malàisia per compte de l’Ajuntament de Madrid amb un cost de 12 milions d’euros. Part del material va ser defectuós, però van percebre sis milions d’euros en comissions que, per a més inri, es van gastar amb una opulència hortera en un context de mil morts al dia i milers de persones treballant per al bé comú en condicions d’incertesa i por als hospitals, els supermercats, els serveis de neteja i altres ocupacions poc glamuroses.
El problema no és que s’habilitessin mecanismes d’urgència per a la compra de material en una situació extraordinària, sinó l’accés a través d’un cosí de l’alcalde, el saqueig de les arques públiques i la manca de mecanismes d’avaluació i auditoria de tots els contractes efectuats.
A Espanya continua faltant cultura de retre comptes, però només quan el listillo sigui considerat un pària la democràcia s’haurà fet adulta.
Malauradament, no es pot pensar que l’ànima de l’estraperlista no hagi passat per Catalunya, encara que de manera més discreta. De fet, en el context de la gran emergència van proliferar tota mena de negociants i no es van evitar errors. Per l’anàlisi dels contractes públics durant la pandèmia avui sabem que la Generalitat va pagar 8 milions per error a una empresa de respiradors.
Segons va explicar la Tresoreria de la Generalitat, el “sistema informàtic de compensació de factures” va fallar i “es van pagar al proveïdor, incorrectament, 7,9 milions d’euros”. La Sindicatura de Comptes va precisar que “el mes de juliol del 2021 l’ICS va reclamar per correu electrònic al proveïdor l’import del deute pendent”, però “en la data de finalització del treball de camp aquest import no havia estat rescabalat”.
L’òrgan que fiscalitza i controla on va a parar el diner públic va detectar nombroses irregularitats formals en els més de 6.000 contractes analitzats (adjudicacions d’emergència i d’urgència), que es van fer durant aquells mesos. En aquell moment es va actuar a la desesperada i es van cometre errors. Millor cometre’ls en la recerca de la solució que quedar atrapats en la burocràcia i la inacció, però ara cal que la transparència i la justícia actuïn contra els abusos que es cometessin.
