Els estudis frenològics de Marià Cubí (1843)

D’un llarg article assagístic de Jaume Balmes (Vic, 1810 - 1848) a La Sociedad (15-VI-1843). Traducció pròpia. Aquest desembre ha fet cent cinquanta anys de la mort del lingüista Marià Cubí (Malgrat de Mar, 1801 - Barcelona, 1875), propagandista de la frenologia. Cubí seguia les teories de l’anatomista i fisiòleg Franz Joseph Gall (Baden, 1758- París, 1828), que també van influir en el metge i criminòleg Cesare Lombroso (Verona, 1835 - Torí, 1909), qui encara ens era glossat en els anys seixanta a les classes de Dret Penal de la Universitat de Barcelona. Balmes, filòsof i periodista, va criticar aquesta pseudociència des de la revista que dirigia.

[...] En sis principis fonamenta Marià Cubí tota la ciència frenològica recolzant-se en l’autoritat de Gall. Són aquests: 1r. Les facultats o potències de l’ànima són innates. 2n. El cervell és l’òrgan de l’ànima o ment. 3r. El cervell és múltiple: és un compost o agregat de diversos òrgans mitjançant els quals l’ànima manifesta les seves diverses facultats. 4t. La mida d’un òrgan cerebral, essent tota la resta igual, és una mesura positiva de la seva potència mental. 5è. La mida i forma del cervell és, amb rara excepció, idèntic a la mida i forma de la superfície externa del cap. 6è. Tota facultat de l’ànima té el seu llenguatge especial; això és: tot òrgan cerebral, quan es troba predominantment actiu, produeix un moviment, expressió, gest o actitud, que s’anomena llenguatge especial o natural (Manual de Frenologia).

Abans de passar a altres consideracions, examinarem ràpidament aquests sis principis o axiomes, o com vulguem anomenar-los. El primer és: les facultats o potències de l’ànima són innates. En això estem d’acord amb Cubí; i creiem que en el mateix cas es troben totes les escoles filosòfiques. [...] El segon és: el cervell és l’òrgan de l’ànima o ment. [...] Evitem accepcions perilloses d’aquesta proposició: hi ha una relació entre l’enteniment i el cervell; aquest és el centre de les sensacions; el fet que de la seva bona o mala disposició natural o accidental en resulten fenòmens diversos en l’exercici de les facultats de l’ànima és una veritat que no admet dubte, perquè és reconeguda per tots els filòsofs antics i moderns, i testimoniada per l’experiència de cada dia. [...] El cinquè principi és: la mida i forma del cervell és, amb rara excepció, idèntic a la mida i forma de la superfície externa del cap. [...] Cal ponderar les conseqüències que poden inferir-se d’aquest principi i atendre el parer dels perits en la matèria. Això mateix direm del sisè principi. És cert que les facultats de l’ànima quan es troben ben actives tenen un llenguatge especial o natural, sobretot si es tracta de les relacionades amb les passions; pel que fa a la resta, el principi potser hauria de modificar-se: ¿quin és el llenguatge especial o natural d’aquelles facultats que tenen per objecte idees abstractes? Pronosticar facultats mentals atenent a la simple inspecció de la superfície exterior del crani sembla que, tot i suposant vertaders els principis frenològics, és operació subjecta a moltes equivocacions. [...]

Desitgem que Marià Cubí elevi la frenologia a l’altura que reclama la dignitat de la ciència, no deixant cap pretext perquè caigui sobre les seves propostes la sospita d’il·lusió o de xarlatanisme. Desitgem que, pel que fa a la pràctica, no se li tregui res d’allò que li correspon, i no se li atribueixi allò que no li pertany. L’exageració excita potser un entusiasme momentani; només la veritat produeix un efecte durador. El crèdit de les ciències ha de fonamentar-se en les conviccions arrelades a l’enteniment, no en les satisfaccions tributades a l’amor propi, o en les frívoles puerilitats d’una vana curiositat.