27/11/2021

Jo sí que et crec

3 min

Cada 25 de novembre el balanç és més desolador. Lluny de disminuir, les violències masclistes tendeixen a augmentar, i els confinaments semblen haver accelerat encara aquest horror. A França s’ha donat a conèixer fa poc que la violència conjugal va augmentar un 10% durant el 2020, i que 5.400 dones van denunciar violacions o agressions sexuals de les seves parelles; a Espanya, l’Observatorio contra la Violencia Doméstica y de Género va informar que el 2020 s’havien presentat 150.785 denúncies per maltractaments, xifra que representa un 10,3% menys que les rebudes l’any anterior; però no perquè hagués disminuït la violència sinó perquè amb l’augment de la convivència, les víctimes van tenir moltes més dificultats per fer les denúncies.

L’extrem d’aquesta violència són els assassinats de dones i criatures. A Espanya hem passat d’una cinquantena anual d’assassinats de dones en l’àmbit familiar durant els anys noranta, quan encara no se’n parlava però a mi, directora llavors de l’Instituto de la Mujer, m’arribaven els informes de la policia, a 83 dones mortes el 2020, una xifra, a l’entorn de la vuitantena, que s’ha anat consolidant en els darrers anys, segons la informació que dona Feminicidio.net.

Llegir aquests informes és un exercici devastador. De les 83 dones assassinades l’any passat, la meitat (42) van ser assassinades pels seus marits o companys. A ganivetades a la cuina sembla ser una de les situacions predilectes i, curiosament, en molts casos es tractava de parelles grans, de setanta o vuitanta anys, quan ja no sembla que es pugui parlar de crims passionals. Però -i encara és potser més incomprensible- 26 van morir a mans d’altres familiars, sobretot fills, germans i gendres, encara que algun pare i algun oncle també hi van prendre part. I les criatures reben la seva part de maltractament i mort: 7 menors morts a mans de pares o companys de la mare el darrer any.

Cada 25 de novembre -i molts altres dies a l’any- es denuncia aquesta plaga, una violència masclista destructora de vides i sembradora de terror. I cada any moltes feministes expliquem que cal canviar l’educació masculina, que la suposada fortalesa física dels homes va ser posada en valor en èpoques de moltes carències i perills, i responia, precisament, a una necessitat de protecció de les persones més febles, criatures, gent gran, dones. En la nostra societat aquesta funció ha deixat d’existir, i la força i l’agressivitat masculines s’han convertit en un element destructiu, sovint exercit, precisament, contra les persones mes febles.

Però no solament hem de canviar la socialització masculina (62% dels homicidis són d’homes que maten homes, mentre que només el 7% dels homes assassinats han mort per l’acció de dones, en dades del 2018); també la femenina. Tenim tendència a pensar que els homes maten dones perquè són més forts; un argument absurd, atès que la major part dels homicidis es produeixen entre homes. No, la causa dels feminicidis i maltractaments no és la superior força masculina, sinó l’actitud agressiva o temorosa que inculquem a les criatures en funció del seu sexe i com a element central del gènere que es considera adequat. A les nenes, sempre se’ls ha transmès la por, la vulnerabilitat, la incapacitat per plantar cara o defensar-se. No surtis de nit, no tornis tard, ves amb compte... Unes normes que subratllen el perill al qual ens enfrontem com a dones i que, per tant, ens situen, ja d’entrada, en inferioritat de condicions. És ben curiós que sovint els jutges invoquin, davant violacions en grup i altres barbaritats, el fet que les dones no es van defensar. ¿Com podrien fer-ho, si sempre se’ls ha dit que ni poden ni en saben, que qualsevol forma d’agressivitat és impròpia d’una dona?

És hora d’empoderar les dones i les nenes, per lleig que sigui aquest verb. Les dones nòrdiques han anat per davant, com sempre, fent sessions a les escoles amb nenes des de ben petites, on les entrenen per ser fortes, no tenir por, no tolerar cap agressió ni joc sexual encara que es produeixi per persones de la família, parlar-ne amb mares i mestres si es produís, decidir sempre per elles mateixes què accepten o no accepten en relació al seu cos i el seu capteniment. Fora princeses lànguides amb mirades de xaiet! No es tracta tant de construir nenes agressives sinó, ben al contrari, d’anar eliminant l’agressivitat masculina. Però sí que es tracta de deixar enrere els missatges que valoren la feblesa com un tret elegant, distingit, molt femení. S’hi juguen la vida, en aquest canvi.

I es tracta també, òbviament, que les persones adultes, i especialment les famílies, no tanquin els ulls a una realitat brutal massa temps amagada i donin tot el suport a les nenes i dones -i als nens, sovint també víctimes- quan els cal. Que tothom s’apunti, doncs, al “Jo sí que et crec”.

Marina Subirats és sociòloga.
stats