03/01/2021

L’etern tornar a començar

5 min
L’etern tornar a començar

Durant l’explosió de llibertat de l’abril del 1931, Catalunya va tenir l’oportunitat d’una administració pròpia. Es va malbaratar. ¿Podia el president Macià anar més lluny? Era possible, la bona administració de Prat de la Riba ho havia demostrat. Ens vàrem acontentar amb el nom, la imatge, els símbols... i vàrem cedir en el contingut. La discussió al Palau de la plaça Sant Jaume el 17 d’abril entre dos ministres del nou govern provisional de la República, Nicolau d’Olwer i Marcelino Domingo, i un dels millors homes del nou règim, Fernando de los Ríos, va ser desigual. A Macià l’acompanyaven dos advocats ben intencionats, Manel Serra i Moret i Anguera de Sojo. El nom de la nova institució recuperada després de segles, Generalitat, proposat per Fernando de los Ríos, va ser un aparent triomf català. No es va discutir quin havia de ser el contingut de l’Estatut que s’havia d’aprovar a les Corts més tard. El contingut final va ser menor del que s’havia discutit, les circumstàncies eren unes altres... La imatge més que el contingut.

Quan, recuperada la democràcia, es discuteix el 1978 què hauria de ser al nou Estatut, Trias Fargas renuncia a una administració fiscal autònoma i independent: “Recaptar i administrar els impostos farà impopular la Generalitat i ser autònoms ens pot fer deficitaris depenent de l’evolució de l’economia, val més no córrer riscos”. Que l’oportunitat hi era ho prova que els bascos la varen aconseguir... La seguretat més que el contingut.

Quan l’octubre del 2017 es produeix una efervescència nacionalista després del punt àlgid del referèndum, la Generalitat atura la ciutadania al carrer, és la seva força, a canvi d’una negociació mai confirmada, després de declarar la independència per revocar-la uns minuts més tard. Marxa el president a l’estranger i es queda el vicepresident, pura incoherència... La confusió i cap contingut.

Ara estem enfrontats a un Estat que ha recollit el suport de la seva ciutadania, que practica un nacionalisme intransigent oposat al catalanisme militant o simplement nostàlgic i ideològic, que pensa que el pot anorrear per la repressió i la practica, que ha empresonat el govern de Catalunya, que ha fet marxar la gran majoria d’empreses amb seu a Catalunya, que practica un enfrontament directe contra la llengua i l’ensenyament i que manifesta ser econòmicament i socialment més modern i universal. El govern del PSOE ha reduït significativament el nivell d’agressió perquè, encara que enfrontats a l’independentisme, no són intransigents ni partidaris del tot o res com ho era el govern del PP, però el conflicte continua.

Ningú serà capaç d’aturar la reacció independentista. Per dues raons: a) pateixen una agressió ferma i continuada i b) estan convençuts que l’única manera de plantar cara és a través de l’enfrontament directe i de la independència. Saben que és un conflicte que produeix dany, però han arribat a la conclusió que no hi ha alternativa. Són i seran una part significativa de la societat catalana, però no tota. Hem de fer possible que aquest enfrontament no ens arrossegui a tots. Pel dany que això produeix a l’economia i perquè a la societat el poder del gran s’imposa sempre.

Aquest estat de coses es pot alleujar, però no canviar. Entre els catalans n’hi ha una part que pensen que la difícil situació que patim és culpa nostra i aquesta opinió, més enllà de la seva veritat o falsedat, és un element a tenir present.

Tenim necessitat de mantenir una posició de diàleg amb el govern central perquè hi ha oportunitats que no es poden perdre, el programa d’ajuts de la UE, el respecte per la llengua, la llei d’ensenyament o el lideratge industrial i científic allà on el tenim.

Catalunya, com molts països moderns, amb una democràcia arrelada, és políticament diversa, poc homogènia i gens bipolar, fins i tot en circumstàncies com les actuals d’èpica en defensa dels valors propis, des de la llengua a l’economia o les institucions. Si és aquesta la realitat, l’acció política hauria de ser coherent... Una política de confrontació amb l’Estat respon a la voluntat d’una part de la ciutadania, però també hi respon una de col·laboració i convivència, defensada per una part no menys nombrosa. ¿Són compatibles simultàniament?

Si el resultat electoral al febrer és lluny de ser clar, no hi ha alternativa a una coalició en què la confrontació directa i la col·laboració per interès puguin conviure, i això inclina necessàriament la balança a una col·laboració, l’èpica demana majories galvanitzades. Una vegada en la via de la col·laboració, val més que sigui efectiva i franca que no pas reticent i desconfiada, perquè això n’anul·laria els avantatges.

En definitiva, tret d’una victòria de la política de confrontació a les eleccions del febrer, posem en marxa una col·laboració centrada en els fets que sempre que hem tingut l’oportunitat de concretar no hem sabut fer.

Aquest és un missatge poc engrescador, però és hora que posem per davant les “coses” malgrat que no abandonem les idees. La ciutadania ho ha d’entendre perquè tots plegats no acabem “fent volar coloms”.

stats