Eugeni d’Ors. Sentit d’una filosofia (1946)
Peces històriques
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de Ferrater Mora (Barcelona, 1912-1991) a 'Germanor' (Santiago de Xile, I-1946), el primer publicat per ell en català a l’exili. En aquesta peça Ferrater remarca la funció de la ironia en la filosofia d’Ors. Autors com Muecke (1969) i Booth (1974) també apreciarien aquest tret del pensament orsià. Ferrater havia raonat dos anys abans sobre la ironia i el seny en el seu llibre 'Les formes de la vida catalana' (Xile, 1944).
Sovint s’ha demanat en quin sentit la filosofia de l’Eugeni d’Ors pot ser qualificada de “filosofia catalana”. Els motius d’aquesta pregunta són diversos; un d’ells, però, és particularment important, perquè no depèn de la valoració, sempre efímera, de la persona del filòsof; és el que consisteix a voler esbrinar fins a quin punt un pensament de natura filosòfica, que aspira en principi a la universalitat, es troba arrelat a la terra on ha nascut i a les circumstàncies històriques que l’han vist créixer. No discutirem aquí aquesta qüestió general, que ens portaria molt lluny del nostre propòsit. Però no volem tampoc deixar el lector en la incertesa respecte a la nostra opinió sobre l’esmentada pregunta. És aquesta: en tant que sistema de proposicions que pretenen posseir una validesa objectiva, la filosofia de qualsevol filòsof és independent de la comunitat humana i de la seva història, però en tant que actitud la mateixa filosofia està bastida damunt d’una estreta dependència de tal comunitat i de tal història. [...] La filosofia orsiana ha començat, gairebé abans de posseir un contingut, per tenir un nom: és la “filosofia de l’home que treballa i que juga”. Els motius que portaren l’Ors a formular-ne les tesis essencials són de caràcter divers; com en tota filosofia –sigui profunda o superficial, acabada o fragmentària–, hi intervenen tant els motius d’índole personal com les situacions de caràcter històric. Diguem-ne ara només un: el “primer” pensament filosòfic de l’Ors està essencialment treballat per un incontenible desig de fer-se un lloc dins del vertigen de la filosofia contemporània. Això vol dir sobretot que l’Ors s’apressa a recollir els fils de la tradició immediatament anterior i en particular de la que en aquell moment es troba en plena vigència. Per dir-ho en els termes grats a l’Ors, la seva primera filosofia vol ser un reflex de “les palpitacions del temps”. [...] El filòsof ha de contemplar les coses amb saviesa, i això vol dir sobretot contemplar-les amb ironia. [...] La ironia que l’Ors ens recomana podria aplicar-se també, no menys que a altres, a la seva pròpia filosofia, la qual podria ser igualment mirada de reüll i estimada com una manera d’aproximar-se a la realitat sense ignorar que la realitat no s’assembla a vegades massa a allò que el filòsof confiadament n’enuncia. Si ens ho prenem així, ja no ens sorprendrà que l’Ors hagi pogut bastir damunt d’aquella intuïció fonamental, recolzada al seu torn sobre la catalana “actitud” del seny, tot un sistema de filosofia, i que aquest sistema –sigui quina sigui la seva validesa objectiva– pugui merèixer el nom d’una filosofia catalana. Perquè la catalanitat de la filosofia orsiana es fonamenta en el fet que el “sistema” sigui íntegrament teixit amb el fil d’un “seny” i d’un “predomini de la forma” que efectivament Catalunya va proporcionar-li. No hi ha, doncs, inconvenient a afirmar que l’Eugeni d’Ors és, d’una manera més radical que no sembla, un pensador català, i que el sentit de la seva filosofia, tal com l’hem entès fins ara, consisteix per damunt de tot a destacar aquesta adjectivació.
