Fa uns dies, a X –l'antic Twitter–, tres escriptors cinquantins (Antoni Martí Monterde, Francesc Serés i un servidor) ens vam posar a glossar, amb melancòlic entusiasme, la fascinació que ens havia causat en el seu moment la pel·lícula Europa, de Lars von Trier. Estrenada l'any 1991, la pel·lícula mostrava una Europa devastada per la Segona Guerra Mundial i la ignomínia nazi. Presentava el continent com un lloc fred, obscur i violent, un malson que es podia recórrer en tren seguint les indicacions de la veu hipnòtica de Max von Sydow. “Quan compti fins a deu, seràs a Europa”.
El film remetia a la catàstrofe nazi, però es va estrenar a l'inici de les Guerres dels Balcans. Per als que teníem vint anys quan es va estrenar el film, la primera impressió que vam rebre d'Europa, i en particular de la Unió Europea, va ser una fonda decepció. Com podia ser, ens preguntàvem, que el genocidi i els crims de guerra dirigits per carnissers com Karadzic, Milosevic o Mladic succeïssin en una Europa suposadament unida? I tanmateix, les Guerres dels Balcans, o del que se'n va dir l'ex-Iugoslàvia, es va dilatar durant deu anys, des de la guerra d'Eslovènia fins al conflicte de Macedònia. Hi van haver d'intervenir els americans (o no van haver de fer-ho, sinó que hi van intervenir de bon grat) i tot plegat era depriment. Després vam comprendre que l'euroescepticisme i l'antieuropeisme eren una cosa molt fotuda, i que sort en teníem (en tenim) els súbdits del Regne d'Espanya, i en particular els ciutadans dels Països Catalans, de ser dins una estructura de poder supraestatal com la Unió Europea, que s'interposa entre nosaltres i una nova Guerra Civil Espanyola. Ho ha fet en més d'una ocasió, i ara també ho fa.
Tanmateix, ser europeista segueix sense ser gens fàcil. L'acord sobre migració que han subscrit aquesta setmana els vint-i-set estats membres de la Unió està molt lluny de ser la mesura d'equilibri que preconitzen els seus defensors. Un acord que endureix el que ja era sagnant, i que inclou punts com la deportació de famílies de migrants als anomenats “tercers països segurs”, no és res més que el resultat d'un fracàs, el paradigma del qual és, en aquests moments, Emmanuel Macron (amb la nova legislació francesa sobre immigració; veieu l'article de Josep Ramoneda).
Macron, i l'acord dels Vint-i-set, ens demostra que assumir els postulats de l'extrema dreta no serveix per frenar-la, sinó per alimentar-la. Els partits de la dreta diguem-ne tradicional que s'avenen a tenir tractes amb ultranacionalistes i neofeixistes acaben ràpidament engolits i fagocitats per les seves dinàmiques, com li succeeix ara mateix al PP a Espanya (en alguns llocs, com les Balears, de manera accelerada). La incertesa, i els grans moviments de població causats per guerres com Ucraïna o Gaza (o Síria o Iemen, que no per oblidades són menys dramàtiques), té com a resposta una Europa cada vegada més reclosa, poruga, mesquina i autoritària, que sembla que no es cansi de covar l'ou de la serp. La serp feixista dels europeus decidits a acabar amb Europa.
