Contra la voluntat expressada pels ciutadans francesos a les urnes, el president de la República Francesa, Emmanuel Macron, va decidir no permetre la formació d'un govern del Nou Front Popular i forçar-ne un de format per una suma de forces de dreta. La justificació d'aquesta jugada dubtosament democràtica era tenir un govern estable que servís de garantia per afrontar els problemes econòmics que arrossega França. Tot un encert: un any més tard, el govern conservador francès ja ha tingut dos primers ministres: Michel Barnier, el primer, va haver de deixar el càrrec quatre mesos després d'haver-hi accedit, quan va perdre davant una doble moció de censura de l'extrema dreta i de l'esquerra, i l'actual, François Bayrou, es troba també en situació incerta, en què no es descarta haver de declarar la bancarrota de la República. Un exemple d'estabilitat i solvència, en efecte. Sembla que avui tampoc les dretes europees ja no són el que eren.
Ho podem confirmar a Alemanya, on el canceller Friedrich Merz impulsa una agenda involutiva que fins i tot planteja el retorn al servei militar, possiblement obligatori segons com vagin les coses. Militarització, incertesa, desequilibris, precarietat econòmica. Els governs de Merz i de Bayrou fan de cordó sanitari a les extremes dretes de Reagrupament Nacional i a Alternativa per a Alemanya, respectivament, però a la vegada en copien bona part de les actituds i les receptes, i esdevenen així paradigmàtics de l'encallament en què es troba la Unió Europea, i la seva progressiva falta de pes i de poder.
En contrast amb aquesta situació, la cimera de l'Organització de la Cooperació de Shanghai que se celebra aquests dies a la ciutat xinesa de Tianjin pretén mostrar, i aconsegueix mostrar, una realitat oposada a la d'Europa. Força, empenta, puixança, capacitat i voluntat d'expansió i de plantar cara a Occident: als EUA d'un Trump voluble i atrabiliari que juga a les guerres comercials a lloms d'una cowboy diplomacy casposa, i per descomptat a una UE que s'hi mostra servil. En contraposició, Xi Jinping s'adreça a les nacions de l'Indopacífic (molt en particular a l'Índia i al seu president, Narendra Modi), i també a Rússia (Putin assisteix a la cimera com a convidat d'honor) per prometre prosperitat, expansió, lideratge i modernitat, mentre lamenta “la mentalitat assetjadora i de Guerra Freda” (és a dir, antiga, obsoleta) d'Occident. Ja fa alguns anys que un dirigent xinès va deixar caure que per dominar el món la Xina no necessitava fer cap guerra.
És bo recordar (torno a recomanar la lectura del llibre recent Indopacífico. Eje de la geopolítica global, del diplomàtic mallorquí Juan Manuel López Nadal) que l'àrea de l'Indopacífic, a més de la Xina i l'Índia, inclou quasi noranta països, amb més de la meitat de la població del planeta i dos terços del PIB mundial. L'avió d'Ursula von der Leyen, forçat a aterrar pel que tot indica que és una interferència russa, és un exemple prou gràfic d'un més que possible desplaçament de centralitat geopolítica.
