Evocacions del pintor Marià Fortuny (1938)
Peces històriques
De l’article del periodista Domènec Guansé (Tarragona, 1894 - Barcelona, 1978) a la seva secció “Acotacions” en el diari La Publicitat (14-VI-1938). Estava motivat pel centenari del naixement del pintor, dibuixant i gravador Marià Fortuny (Reus, 1838 - Roma, 1874). Aquest comentari de Guansé, publicat amb el pseudònim ‘Begur’, va ser l’únic aparegut a la premsa catalana sobre aquell aniversari rellevant de Fortuny que s’esqueia en plena guerra. El Museu de Reus Salvador Vilaseca ofereix fins al 14 de desembre l’exposició Fortuny, l’observació de la natura.
És curiós que gairebé totes les evocacions de l’obra artística de Marià Fortuny agafin el to elegíac. Ni el mateix profund treball que li ha dedicat el conseller de Cultura de la Generalitat, Carles Pi i Sunyer, a desgrat de totes les rectificacions, de les coses que posa en el seu punt veritable, no escapa del tot a aquest sentiment de recança. ¡Ah, si Fortuny hagués seguit de més a prop les temptatives dels impressionistes...! ¡Si hagués estat més fidel a l’esperit i als temes de la seva terra catalana...! ¡Si no s’hagués lliurat a la facilitat, al voler plaure...! El primer que s’acut en llegir tots aquests retrets és que si Fortuny no hagués seguit la via que va seguir, si hagués elegit uns altres temes, una altra manera, ja no hauria estat Fortuny. ¿Hauria estat millor? ¿Hauria aprofitat millor els seus dots meravellosos? Aneu a saber! Potser és aleshores que els hauria malversat en un esforç inútil, en un esforç que, en contradir el seu temperament, qui sap si no hauria fet frustrar el seu geni. Fins és fàcil de preveure que si hagués seguit de més a prop els impressionistes, la seva personalitat hauria quedat eclipsada; potser hauria estat un més d’entre els impressionistes, un català imitador o seguidor de l’escola francesa. I si, més fidel a la nostra terra, s’hagués constret a pintar els nostres paisatges, escenes de pescadors i camperols, ¿hauria estat el mateix màgic colorista que triant-se els temes que potser s’adeien més amb la seva sensibilitat i les seves retines? Quant a la seva facilitat, al seu gust de plaure, al qual potser s’arriba a través de les disciplines, de la tècnica impressionant, del virtuosisme de Marià Fortuny, no és pas pecat massa abominable. Potser tot allò tan rebregat de la sinceritat és el que tots els artistes cerquen. En fi, ens sembla que posar-se melangiosos davant l’obra de Marià Fortuny, de sentir recança pel que hauria pogut ser, quan tal com és ens resulta tan gran, és una equivocació. N’hi ha prou, ens sembla, amb recordar que era català, i que era un pintor, un gran pintor que enlluernà la seva època, perquè el puguem glorificar sense recança.
