28/07/2021

Les expectatives no són l'esperança

3 min
Simone Biles a la prova de barres asimètriques dels Jocs Olímpics de Tòquio 2020

La neerlandesa Annemiek van Vleuten va pensar que havia guanyat l’or a la prova de ciclisme en ruta quan va creuar la meta. Poc després va saber que la seva medalla no era la d’or sinó la de plata. L’austríaca Anna Kiesenhofer va ser la primera , i va trencar totes les expectatives. ¿Però no tenia prou motius per celebrar un triomf, l’Annemiek van Vleuten? En un món paral·lel, arribar és la meta. En aquest, l’important és ser la primera. Van Vleuten va pensar que ho era durant uns instants. Això la devia fer sentir molt bé. Tant com malament la devia fer sentir la notícia que va conèixer després. Ella era una de les favorites per guanyar aquella cursa. Kiesenhofer, en canvi, anava molt més lleugera d’equipatge, encara que les seves pròpies expectatives fossin altes. Si no, per què vas a unes Olimpíades a l’altra punta del món? La nord-americana Simone Biles ha decidit escoltar-se i prioritzar-se a ella mateixa i no el que el món espera d’ella. L’ansietat no l’ha vençuda, l’ha alertada. La pressió amb què viu, la majoria de nosaltres no ens la podem imaginar, però podem empatitzar molt amb la sensació d’haver de respondre a les expectatives que els altres posen sobre nosaltres, a les que ens posem nosaltres sobre nosaltres mateixes i al que esperem d’una vida que no està mai del tot escrita. Saber parar també és una victòria. Però per això no et donen medalles. En el millor dels casos, et compadeixen. “Cal protegir el nostre cos i la nostra ment, en lloc de fer sempre el que els altres volen que facis”, ha dit Biles. Aquesta frase ens l’hauríem d’emmarcar en algun lloc del cos i de la ment, el menys discret possible. No perquè sigui nova ni especialment brillant. Senzillament perquè és necessari que ho recordem si volem viure millor.

Aquest estiu no ens pensàvem que seria com el que estem vivint. La majoria de nosaltres l’havíem pintat amb uns altres colors. Aquest va ser l’error, pintar-lo abans d’hora, un costum que tenim molt arrelat i que confonem sovint amb construir el futur, com si no haguéssim d’apedaçar tantes vegades el present. També ha quedat en altres tons, més grisos, el paisatge que ens havíem fet després que ens posessin les vacunes i la imatge del retorn a la normalitat imprescindible, la que ens tornava la companyia de les amistats sense precaucions anímiques ni sanitàries. Després de tants mesos de pandèmia encara ens hem de rescatar a nosaltres mateixos abans de posar afanys poc realistes pel que generen de frustració. No és anar en contra dels anhels, en absolut. El desig i les aspiracions han de poder conviure sense aquestes expectatives que pesen com aquest estiu d’incendis i de contagis. No hem d’esperar a ser les primeres sinó a arribar totes juntes. Massa vegades, per estar millor, hem de desaprendre i desfer un camí molt llarg. Fa vertigen però mareja molt més aquesta competició que ens han imposat de naixement. Massa vegades, el que s’espera de nosaltres, nosaltres no ho esperem. 

“La insensibilitat pot ser preciosa”, escriu Kae Tempest a Connectar. “Pot ser necessària. Ens cal equilibri. Quan la vida tendeix massa a la desconnexió o a la connexió, és un procés esgotador, intentar reanimar l’avatar o replantar allò trasplantat”. És estiu i és el moment d’insensibilitzar-se per recuperar l’equilibri. A alguns els convé justament el contrari. Però ja no hi poso expectatives. Ni noms. Això sí, continuo tenint l’esperança que s’imposin les mirades netes i les generoses. Que no sigui així no em frustra prou per deixar de buscar-les. I us juro que encara no estic insensibilitzada. Bon estiu.

Natza Farré és periodista
stats