13/05/2022

L'extrema dreta i els cordons sanitaris

3 min
El discurs d'Ignacio Garriga (Vox) al Parlament

És als Parlaments on s’expressa preferentment el pluralisme polític. Són les institucions fonamentals de la democràcia perquè representen la voluntat popular i això es manifesta en l’expressió de les diferents ideologies polítiques que hi són presents. Aquestes ideologies poden ser de signe contradictori i s’han de poder manifestar per tots els grups representats en un Parlament, amb independència de si conformen la majoria o estan a l'oposició. Les majories tenen la capacitat de decidir, però això no exclou que les minories parlamentàries puguin defensar les seves posicions en els debats.

Les dinàmiques parlamentàries han generat un conflicte creixent entre els discursos de les majories i les minories, entre altres raons, per la progressiva radicalització de posicions. El contingut d’algun discurs, especialment els d’extrema dreta, se situa en el llindar del respecte als principis i valors bàsics del sistema democràtic i això ha introduït un factor de distorsió en el funcionament dels Parlaments perquè les majories tendeixen a veure en aquest fet una justificació per limitar la llibertat d’actuació de determinats grups, amb el risc de forçar els marges interpretatius dels reglaments parlamentaris.

Malgrat que algunes opinions puguin ser contradictòries o resultar pertorbadores per a la convivència social, no s’hauria de caure en l’error de pensar que establir cordons sanitaris entorn d’un determinat grup permet restringir els seus drets de participació política. Els grups parlamentaris poden establir pactes per aïllar un grup en l’activitat parlamentària –per exemple, per deixar-lo fora de possibles acords polítics–, però no pactes que puguin arribar a comprometre els drets de participació o d’iniciativa que els reglaments parlamentaris reconeixen a tots els grups. Les majories no tenen, pel fet de ser-ho, el poder de controlar íntegrament l’activitat parlamentària.

La jurisprudència constitucional ha establert una doctrina especialment protectora dels drets dels grups parlamentaris reconeguts als reglaments de les cambres que condiciona la capacitat de decisió dels òrgans parlamentaris. Limitar en excés els drets dels grups per raó de la seva ideologia política no és, doncs, una bona solució per abordar el problema que presenta la defensa en seu parlamentària d'ideologies que col·lideixen amb els principis democràtics i els drets fonamentals.

Tanmateix, la irrupció en els Parlaments dels discursos discriminatoris i xenòfobs permet obrir una reflexió sobre la llibertat d’expressió dels polítics i l’abús d’aquest dret; és a dir, sobre els límits als quals aquest tipus de discurs pot quedar sotmès i quan pot cedir davant la protecció dels drets fonamentals, especialment els de col·lectius vulnerables. Aquesta és una qüestió delicada d’abordar perquè existeix una estreta relació entre la llibertat d’expressió i la democràcia i entre aquesta i els partits polítics. Per aquesta raó, la llibertat d’expressió és especialment valuosa i digna de respectar quan l’exerceix un representant electe. Però també és cert que, pel mateix motiu, les opinions manifestades per un càrrec electe poden tenir un impacte especialment negatiu quan afecten la convivència social.

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha estat conscient d’aquest dilema quan ha tractat sobre els límits de la llibertat d’expressió reconeguda per l’article 10 del Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH). Encara que la seva doctrina no és absolutament homogènia, sí que se'n pot desprendre una posició favorable a considerar que no queden protegits pel CEDH els discursos polítics que poden incitar a la discriminació, l’odi, la xenofòbia o altres formes d’intolerància, atès que aquest capteniment pot suscitar en la ciutadania reaccions incompatibles amb un clima social seré i minar la confiança en les institucions democràtiques.

Malgrat tot, en aquesta qüestió hi ha contradiccions difícils de resoldre. Per exemple, com es pot compaginar que els programes discriminatoris de partits polítics que són legals puguin ser, alhora, sotmesos a restriccions en la seva defensa pública; o que es prohibeixi als líders d’aquests partits que defensin aquests programes en seu parlamentària. Això posa en relleu l’existència d’un problema de fons que hauria de fer reflexionar sobre si el marc legal vigent i els reglaments parlamentaris donen una resposta adequada als reptes als quals s’enfronta avui el sistema de valors democràtics.

Antoni Bayona és professor de dret de la UPF i ex lletrat major del Parlament
stats