Extrema dreta: ploricons i temps que es perd

Encara ara, denunciar l'existència d'una extrema dreta independentista comporta fer enfadar greument alguns patriotes, segons els quals això són falòrnies de l'esquerra espanyolista. De fet, a aquests patriotes l'esquerra els sembla quasi sempre espanyolista i, per descomptat, woke i ofegada en una bassa de pensament dèbil. Tal vegada a alguns d'ells els molesta sentir a parlar d'una extrema dreta catalana perquè hi estan més a prop del que volen que sembli. Sigui com vulgui, l'extrema dreta independentista és un fenomen que avui dia té dos diputats al Parlament de Catalunya i que gaudeix d'àmplies possibilitats de creixement electoral. També pateix, i això la llasta, una forta fragmentació interna, que es materialitza en un ball de sigles i grupuscles. Ho teniu tot ben descrit i explicat al reportatge de Xavi Tedó en aquest diari.

Els discursos victimistes que insisteixen a presentar Catalunya com una nació ocupada per colons, habituals entre alguns independentistes, potser no són pròpiament discursos d'extrema dreta, però evidentment l'apuntalen i li donen força. És curiós que els partidaris d'aquesta retòrica solen trobar emperòs a considerar Palestina com una nació ocupada i colonitzada, i no veuen, en canvi, inconvenient a fer servir aquests termes en referència “als catalans” (una denominació que en els seus enunciats queda tan desdibuixada i fantasmagòrica com en els del nacionalisme espanyol, perquè en els dos casos és la formulació d'un prejudici). De fet, acostumen a sentir una mena d'identificació entre Catalunya i Israel, particularment amb el “dret a defensar-se” esgrimit per Netanyahu i el seu govern ultraconservador. També hi ha una bona dosi de trumpisme del senyor Esteve i, en general, de suport al fantasma que recorre Europa en forma de propostes polítiques il·liberals, que els nostres fatxes (això també ho podem dir) identifiquen amb un suposat pensament polític “fort”.

L'existència d'una extrema dreta catalana té a veure amb la influència del panorama internacional, però també amb factors propis. El principal, que l'energia que va dur al referèndum de l'1-O, i que va ser una energia essencialment progressista i lligada a la radicalitat democràtica, s'ha deixatat en “debats” de barra de bar –essencialment a les xarxes, i també a les tribunes que miren de treure suc de l'amargor postprocessista– i en oportunistes que recorren places i carrers intentant vendre el seu ungüent patriòtic. Se'ls reconeix perquè solen tenir a punt un retret de traïció o covardia per a qui discrepi dels seus sermons, i perquè conten històries de por sobre la mort de la llengua catalana i la substitució o la suplantació dels “catalans” per tot un assortiment de grups vinguts de fora expressament per acabar amb les formes de la vida catalana. En resum: se sumen a la Internacional del Ploricó representada al Parlament Europeu pel grup Patriotes, i a la vegada forfollen un ploricó propi i nostrat. Entre altres coses, representen una pèrdua important de temps i forces.