Escoltar els àudios de Santos Cerdán, José Luis Ábalos i Koldo García ens obliga a tornar a ensumar la vella, coneguda olor (citem Benet i Jornet) de la corrupció política. Si en algun moment havíem volgut creure que s'havia assolit el mínim nivell de maduresa que significa evitar les tracamanyes dels espavilats de torn, si havíem arribat a pensar en algun moment que almenys es començava a deixar enrere la fase infantil de l'exercici del poder, tornar a sentir les converses dels lladres de diner públic ens retorna a la realitat. És objectivament desagradable haver de viure envoltat d'una classe política que no aconsegueix, o que no vol, desempallegar-se de la corrupció entesa com a element sistèmic (una altra herència del franquisme que, al seu torn, la dictadura heretava també de tradicions de poder arrelades com a mínim des de la Restauració borbònica).
La petició de perdó de Pedro Sánchez no tan sols va ser insuficient, sinó que la idea que dos secretaris d'organització d'un mateix partit estiguessin enfangats fins a les orelles sense que el secretari general o el president del partit en sabés res és una pretensió irritant, que insulta la intel·ligència (ara citem El padrí) de la ciutadania. Encara més: malament si n'estava al cas i, per tant, n'era còmplice, i gairebé pitjor si no en sabia res, perquè aleshores vol dir que no compleix les seves obligacions, o no està capacitat per complir-les. Els àudios ens tornen allà on sempre: els senyorots que es creuen poderosos i, per tant, impunes, el llenguatge delinqüencial, les bravates, les amenaces velades o explícites, la porcina excitació que creix a mesura que diuen quantitats de diners. Al final, i com sol passar també, el tontet de la colla, el goril·la de discoteca, era el que feia anys que ho gravava tot. Per si un dia li podia fer servei. Com a ciutadans, no tan sols causa indignació: també vergonya i, per damunt de tot, decepció. La màquina del fang no tan sols no s'ha aturat, sinó que està al màxim de producció. Una vegada més es constata la certesa de l'asseveració del poeta William Blake: qui pot fer i no fa, crea pestilència.
En canvi, d'altres estan abonats a les paraules del poeta Aznar: qui pot fer, que faci. L'electorat d'esquerres es disgusta i es desmobilitza pels escàndols de l'esquerra; l'electorat de la dreta, per contra, sembla resistir impàvid a una Ayuso, un Mazón, un Feijóo amic d'un narco i el que convingui. I no cal dir com el desgast i el descrèdit de la política alimenten l'antipolítica de l'extrema dreta, es digui Vox o es digui Aliança Catalana. Amb tot, no està gens clar que la caiguda de Sánchez (ara sí previsible, falta veure si més a la curta o a la llarga) dugui a altra cosa més que a una situació d'estancament i col·lapse, perquè els vots del PP poden passar a Vox, però la seva suma segueix sense ser suficient per formar govern. No fa tant de temps, a l'estat espanyol es va batre el rècord d'un govern en funcions: van ser deu mesos, fins que M. Rajoy va tornar a ser investit president, gràcies a l'abstenció del PSOE.
